Altres Barcelones

El carrer de Ja hi som

2011-11-28T09:05:00.000+01:00

Si volem pujar a Vallvidrera ho podem fer en transport públic, ja sigui en bus o funicular, en cotxe o moto i en bicicleta. Però si optem per anar-hi a peu pujant per les costerudes escales que hi ha en la drecera de Vallvidrera i les pugem totes fins al final podrem arribar a un petit replà on durant molts anys, tothom exclamava el mateix: “Ja hi som!” Per aquest motiu, el carrer en atzucac que hi va a parar fou batejat l'any 1992 amb el nom de “Carrer de Ja hi som” passant a ser registrat amb aquest nom al nomenclàtor tal com recorden els veïns.

Presentació del XXXV Congrés Català d'Esperanto (En directe)

2011-10-20T16:59:00.001+02:00

Avui a les 18:00, l'Associació Catalana d'Esperanto presenta a la seu d'Òmnium Cultural el XXXV Congrés Català d'Esperanto, Durant el 28, 29, 30 i 31 d'octubre es duran a terme tot un seguit d'activitats variades (conferències, rutes històriques, concerts, etc.) no només dirigits a parlar sobre l'esperanto sinó també focalitzades en el tema que es tractarà enguany: El multilingüisme a la Unió Europea.
A mi doncs, avui em tocarà parlar sobre l'arrelament històric de l'esperantisme a Barcelona. Ens veiem avui a la seu d'Òmnium Cultural (Carrer Diputació 276 pral.) Com sempre, avui intentaré retransmetre en directe pel canal Altres Barcelones a la xarxa. Així, a partir de les 18:00, si no hi ha cap problema, podreu veure la presentació en temps real aquí.

Trobat un esquelet a les obres de la Plaça del Pedró

2011-10-18T11:17:00.003+02:00

La nostra ciutat té molta història encara per descobrir i és un pou de sorpreses! Ahir, gràcies a en Néstor Bogajo vaig assabentar-me que durant la realització de les obres de millora que es duen a terme a la Plaça del Pedró del Raval de Barcelona, hi havia arqueòlegs treballant amb un esquelet descobert recentment.

Vaig acostar-m'hi tan aviat com vaig poder, i efectivament, a través de les tanques es podia contemplar un magnífic esquelet humà.

Ni els arqueòlegs ni els responsables de l'obre volen aventurar-se a definir l'època i el context de la troballa ja que el procés d'excavació encara està en marxa. Pel que sembla en tindrem notícies aviat. Estant situat aquest punt en una de les antigues vies de comunicació que duien a la Barcino romana, qui sap si aquest és un enterrament d'aquella època? Restarem atents...

Barcelona ha de preservar la vil·la romana de la Sagrera

2011-10-11T22:37:00.002+02:00

Restes de la vil·la romana de la Sagrera (extreta del grup de facebook de la campanya)

Altres Barcelones també es suma al manifest blocarie per la preservació de les ruïnes de la vil·la romana que s'han trobat amb les obres de l'AVE de la Sagrera. A part de subscriure totalment el que diu el manifest m'agradaria afegir, que pel que tinc entès una de les coses que es plantejava el Museu d'Història de Barcelona fa un temps era precisament descentralitzar-se i acollir diferents centres d'interpretació com ho està fent amb el monestir de Pedralbes o les bateries antiaèries del Carmel, lluny del centre de la Ciutat. Conservar in situ els vestigis romans no només seria respectar el patrimoni de la nostra ciutat, si no que fins i tot revitalitzaria l'interès en punts sovint marginats dels circuits patrimonials com ara el barri de la Sagrera. Amb aquesta contribució us deixo amb el manifest conjunt:

Fa unes setmanes, gràcies a la col.laboració ciudadana, sortí a la llum en premsa la troballa d’una Vil.la Romana en les obres de l’AVE. En terres del districte barcelonés de Sant Martí – La Sagrera -.
L’Associació de veïns de la Sagreda y La Verneda volen reunir-se amb l’Ajuntament i l’ADIF, per demanar la conservació del jaciment i el trasllat de les peces més valuoses a la Torre del Fang (reconvertida en museu). Molts temem que el destí, com d’altres tants descobriments que tenen lloc a la nostre ciutat, sigui el buidat, catalogat i ,després, posterior sepultat i oblit per sempre de les ruïnes.
Sense pensar només en els turistes.
Quan s’estima una ciutat, se l’estima tota: amb el seu olor a mar i pi, amb les seves arrugues, amb el seu caminar de modernitat, amb les seves gents diverses, amb els seus racons nets i bruts...i, sobretot, el legat d’un passat testimoni del pas de civilitzacions.
Tot i que la colònia fundada per August, “Julia Augusta Faventia Paterna Barcino” (quasi en la seva totalitat sepultada) i les seves construccions perifèriques, mereixin escasa atenció per part del Consistori - quan es tracta d’un patrimoni de Barcelona i dels seus habitants - els ciutadans amants de la nostra ciutat no hem de resignar-nos a perdre aquests vestigis romans encara que els dirigents mirin cap a un altre costat.
Com si d’una aparició es tractés, ha caigut a les nostres mans una narració curta. Una escrit d’en Javier Calvo titulada Rius perduts i inclosa en el llibre Odio Barcelona (Ed. Melusina). El llibre ens ha obert els ulls, i deixa de ser llibre per convertir-se en realitat; en un dels seus paràgrafs diu així:
Els Mags Negres han existit en la nostra ciutat desde fa molt temps. El seu Gran Acte de Magia Negra consisteix en fer desparèixer la ciutat i reemplaçar-la per un artefacte mort. [...] Quan els homes i dones que caminen pels carrers ja no tinguin ningún vincle sagra amb el terra, les pedres i els ossos, llavors Barcelona haurà mort del tot...[...]Representen aquestes paraules el pensament dels avall signants al veure com des de principis d’agost es destrueix un assentament romà a la Sagrera - que de segur està ben supervisat, ben sabut, ben mil.limetrat i ben assessorat - que en cap cas els moradors de Barcelona podrem admirar, ni trepitjar, ni conèixer, ni estudiar, ni poder estimar-lo com a nostra.
Sr. Alcade Trias. Srs. del Consistori. Els hi preguem que salvaguardin el patrimoni de Barcelona. Vostès poden i moralment ho han de fer.
L’enclau forma part de la nostra historia, la de nostra ciutat i es mereix la consideració que estem segurs vostès tindran.

Aqui la llista d'adherits fins el moment (Si m'he saltat algú, aviseu-me siusplau)

1 ToT Barcelona
2 Las Crónicas de Thot
3 Mundo Barcino
4 Las Mentiras y Verdades de la Vida
5 Qué! Foto
6 La Zona Mileurista
7 El MEU RACÓ
8 Tantes Històries
9 TecnoLogic Spain
10 Vivències
11 Deixeu-me dir-ho
12 Globatium
13 Tantes Històries
14 Estació Collserola
15 El trolley de Nieves
16 El Cofre del Chirri
17 El Rincón de Anna
18 Esfera Wifi

19 Altres Barcelones

També podeu donar suport a la campanya via Facebook sumant-vos aquí

Les festes de la Mercè des d'un punt de vista històric

2011-09-26T19:36:00.001+02:00

Ahir van acabar les festes de la Mercè i aquests dies el setmanari de comunicació Directa m'ha entrevistat per a que doni el punt de vista històric d'aquesta festa.
Aquí us deixo doncs amb l'entrevista que em va fer la Mar Vallecillos,
Ah! per cert, la Directa estrena web el dia 3 d'octubre. El podreu consultar aquí.

Xerrada "Rememorant l'11 de setembre de 1714" demà a Can Batlló

2011-09-21T16:44:00.000+02:00

Demà dijous 22 de Setembre a les 19h faré una xerrada a Can Batlló sobre els successos de l'11 de setembre de 1714 a Barcelona. L'acte l'ha organitzat la Universitat Lliure de Sants i es realitzarà al Bloc 11 de Can Batlló (Carrer Constitució 19).

Em fa especial il·lusió fer aquesta xerrada en un espai que durant molts anys ha estat reivindicat pels veïns del barri de la Bordeta.

Aquesta vegada però, per no haver-hi wi-fi no podré retransmetre l'acte per internet com acostumava a fer.

Hi esteu tots convidats! Us hi espero!

Les carasses de Ciutat Vella

2011-09-19T15:03:00.000+02:00

Fa uns dies em van tucar de la Televisió de Ciutat Vella per a que els parlés sobre les carasses que es poden trobar als barris. En aquest vídeo us n'explico el significat i la localització d'algunes.

Si voleu més informació podeu consultar l'apunt que vaig fer fa temps.

Tràiler "Viu l'11 de setembre a twitter"

2011-09-08T16:39:00.001+02:00

Si heu estat atents al hashtag de twitter #11set1714 promogut pel 324.cat segur que haureu notat l'espectativa que està creant aquest projecte a la xarxa. Ja fa uns dies es pot seguir i consultar la llista de personatges /onze-de-setembre del twitter del @324cat. I veure'n els primers detalls a la portada i la pàgina de l'especial. Avui el portal ha publicat un tràiler, a mode de "making off" per a que els usuaris apreciin què és el que hi ha rere les piulades i els personatges: un projecte ambiciós que ha comptat amb la col·laboració apassionada d'alguns dels millors experts en la guerra de successió i la història moderna de Catalunya. Si voleu conèixer amb més detall el projecte podeu llegir el meu article sobre els criteris històrics d'aquest experiment i l'article explicatiu del 324.cat.

Aquest 11 de setembre estigueu atents a twitter, perquè durant unes hores, els fantasmes dels protagonistes d'aquell dia, ressucitaran a la xarxa per piular fins els nostres telèfons i ordinadors les seves pors, valenties i patiments....

#11set1714 reviure un moment històric a la xarxa

2011-09-02T15:25:00.004+02:00

Alguns haureu constatat, que durant els darrers dies no he actualitzat el bloc, no he estat gaire present a la xarxa. No era casualitat, els qui em coneixeu una mica sabeu que quan duc un temps sense dir res és perquè en porto de cap una de grossa.
Fa uns mesos em van citar del portal 3cat24.cat proposant-me una idea apassionant: què hagués passat si els principals protagonistes de l’11 de setembre de 1714 haguessin tingut un smartphone connectat a twitter?
La idea, ja d’entrada, comporta acceptar una llicència anacrònica, però ens proposa alhora un experiment en el terreny de la difusió històrica mitjançant el 2.0 molt interessant.
De la mateixa manera que twitter ha tingut un paper protagonista en els principals esdeveniments cabdals de la nostra història recent, podem imaginar què hagués passat si aquestes facilitats per retransmetre minut a minut des d’un telèfon mòbil les hagués tingut la gent de fa centenars d’anys.
Quan em van proposar aquesta idea, em va semblar genial, per suposat, però alhora una gran responsabilitat. Posar-nos a inventar twitts i a especular hagués estat una tasca molt fàcil i divertida, però la idea no era la de jugar amb la ficció històrica sinó la d’intentar retransmetre minut a minut el que va passar aquell fatídic 11 de setembre de 1714 i com ho varen viure els seus protagonistes.
Evidentment, aquesta no es presentava com una tasca fàcil, però vàrem veure en aquest projecte l’oportunitat de difondre mitjançant els mitjans de comunicació i la xarxa, les últimes investigacions dels millors historiadors i especialistes catalans que han treballat la guerra de successió.
Després d’hores i hores de recerca i molta feina amb l’equip del 3cat24.cat hem aconseguit perfilar, amb l’assessorament de els qui més en saben, una història via twitter, que sembla ser bastant fidel al que va passar durant aquells dies.
Avui he anat a Catalunya Ràdio amb en Jordi Lucea, director del portal, a desvetllar aquell #projectesecret del qual tant parlava a twitter. Aquí us deixo l’enllaç de l’entrevista per si us l’heu perdut
Aquest matí Rafael Casanova ha fet la seva primera piulada, però serà el dia 11 de setembre del 2011, quan realment podrem reviure un dels moments més importants de la història de Catalunya seguint l’etiqueta #11set1714 de twitter.

Seguiu atents al 3cat24.cat, encara queden molts detalls per descobrir...

Avui fa 75 anys: L'alçament franquista del 19 de juliol a Barcelona

2011-07-19T01:17:00.002+02:00

Avui us porto una història que va succeir ara fa exactament 75 anys, el 19 de juliol de 1936.

Quan el 17 juliol 1936 van començar els primers moviments de tropes revoltades contra el Govern de la República en territori marroquí, ja feia temps que s'estava gestant una conspiració per part de l'anomenada Unión Militar Española. El que els colpistes plantejaven era prendre les principals ciutats i la capital de l'estat per enderrocar el govern per la via de l'aixecament militar, forçant així un canvi polític. Pretenien de fet reprendre la vella estratègia vuitcentista de l'intervencionisme militar en la vida política mitjançant el que popularment es coneixia com "pronunciamento".

Malgrat tot, aquesta vegada, els militars colpistes van fallar en els seus propòsits i en fracassar parcialment la revolta, el territori estatal va quedar dividit. Els rebels van obtenir el suport de bona part de l'exèrcit i van vèncer en les zones agràries i conservadores, mentre que el Govern legítim va mantenir sota la seva fidelitat a les principals ciutats i nuclis de població obrera.

Així doncs, el que havia de ser un simple cop de força va desembocar inesperadament en una sagnant guerra civil.


Forats de bala en una porteria del c/Pelai

Quan els militars van sortir al carrer el 19 de juliol a Barcelona, els vaixells atracats al port van començar a fer sonar les seves botzines i les fàbriques van fer sonar les seves sirenes cridant als barcelonins a enfrontar-se a l'exèrcit com si del sometent es tractés.

El Capità General de Catalunya, Llano de la Encomienda, va romandre fidel a la República. El president de la Generalitat també comptava amb el suport de la Guàrdia d'Assalt.

Però sobretot, el que havien menyspreat els colpistes era l'eficàcia de la resistència de les forces civils demòcrates i d'esquerres, especialment la dels anarquistes.

Alguns contingents rebels van ser interceptats per grups d'obrers i guàrdies, apoderant-se dels seus arsenals bèl.lics. Les armeries van ser assaltades pels ciutadans. De les seus de sindicats i partits, i fins i tot l'interior de fèretres del cementiri van començar a aparèixer les armes utilitzades durant la revolució de 1934 que havien estat ocultes fins aleshores.

El general Goded, que havia estat enviat des de Mallorca per dirigir el cop, va detenir a Llano de la Encomienda. L'última carta que els quedava als rebels era la Guàrdia Civil, però aquesta, encapçalada pel Coronel Escobar, també es va posar a les ordres del President Companys.

Després de durs combats al centre de la ciutat, l'exèrcit revoltat va ser definitivament reduït. La Plaça Catalunya, la Plaça Universitat o les Drassanes varen ser alguns dels principals escenaris del conflicte. De fet encara es poden apreciar les marques de les bales a l'edifici de l'Aduana de davant les Drassanes i a algunes porteries del carrer Pelai que van servir per parapetar-se aquell dia entre les places de Catalunya i Universitat.

Ciutadans armats i guardies al c/Ample

El General Goded, detingut, va proclamar la seva rendició radiofònicament a instàncies de Companys amb les següents paraules: “La suerte me ha sido adversa; si queréis evitar el derramamiento de sangre quedáis desligados del compromisos que teníais conmigo”.

Després del fracàs del cop, els carrers de Barcelona van quedar plens de ciutadans armats en roba de treball que confraternitzaven amb els guàrdies, cridaven, reien i s'abraçaven, sentint l'orgull d'haver sufocat un alçament militar. Semblava que a partir d'aquest dia tot era possible i res tornaria a ser com abans. Els militars, de fet, havien provocat amb la seva revolta precisament allò que pretenien evitar: una revolució

Joan Barril VS Dani Cortijo. Un combat històric

2011-06-28T11:44:00.000+02:00

El passat 16 de juny em vàren entrevistar al programa "El Cafè de la República" d'en Joan Barril. Mai m'havien fet una entrevista tan estranya amb concurs històric entre entrevistat i entrevistador i amb sorpreses d'última hora on em posen a traduïr pel·lícules de l'esperanto al català... No té pèrdua... A més, el tracte per part de tot l'equip fou exquisit...

Barcelona al segle XIX. La ciutat insurecta

2011-06-07T20:07:00.000+02:00

Segons Friedrich Engels, Barcelona fou la ciutat amb més lluites de barricades durant el segle XIX. Moltes de les seves revoltes a més, presenten anècdotes ben curioses com ara cavalls abatuts per armaris, avalots iniciats per borratxos o conspiracions gestades a les xocolateries.
Demà dimecres 8 de juny realitzaré la xerrada "Barcelona al segle XIX. La ciutat insurecta" Amb l'Associació Cultural Tot Història.
L'acte es farà a les 19:00 al Centre Cultural Nau Ivanow (Carrer Hondures nº28 de Barcelona).
Tenint en compte que molts de vosaltres m'heu manifestat la impossibilitat d'assistir a aquestes xerrades per viure fora de Barcelona i veient l'èxit en la retransmissió via internet de la ponència d'aquest dissabte a la Seu d'Urgell, he decidit retransmetre en directe sempre que pugui. És per això que he habilitat una pestanya a la part superior del bloc anomendada "En directe!". Allà hi haurà la pantalla on es retransmet i també els enllaços a les xerrades anteriors. Per cert! Per a qui no estigués al cas el dissabte, la xerrada anterior, per suposat, també es pot veure enllaçada en aquesta recent estrenada secció del bloc.
Segueixo insistint en la importància de difondre la història per totes les vies possibles i intentar arribar a tothom.

Pd: Com sempre, us avisaré dels possibles contratemps via twitter.

Fem una prova? Conferències retransmeses via internet en directe.

2011-06-03T11:38:00.002+02:00

Online video chat by Ustream

Aquest dissable la gent de la Coordinadora de Centres d'Estudis de Parla Catalana m'ha convidat a fer una ponència a la VI Trobada de Centres d'Estudis de les Comarques de Lleida. La ponència porta com a títiol "Història local en xarxa. Nous horitzons de recerca i difusió". És per això que, tenint en compte que la majoria de seguidors d'aquest bloc viviu a Barcelona o rodalies i que a més el tema a tractar és precisament la innovació en el terreny de la difusió en xarxa, trobo que no hi ha millor moment per fer un experiment i mirar de retransmetre en directe des de la Seu d'Urgell.

He obert un canal web per emetre en directe, he fet les proves pertintents i pel que veig funciona, però necessitaria comptar amb alguns de vosaltres per veure si realment funciona. Intentaré retransmetre totes les jornades si no hi ha cap inconvenient, però estaré ocupat i no em podré fer cárrec tota l'estona de l'steaming. Així doncs no em puc arricar a assegurar-vos que tot rutlli bé. És molt important per mi que em comenteu com ha anat la cosa perquè si funciona, tinc pensat emetre en directe totes les meves xerrades i conferències sempre que la connexió a internet del local m'ho permeti. Si va bé, el proper dimecres la gent de la Seu d'Urgell, la de Tremp i també la de la Patagònia i Singapur, podrà assistir virtualment a la pròxima xerrada sobre la Barcelona rebel a la Nau Ivanow de Barcelona.

Així doncs us agraïria que el dissabte al matí li féssiu una ullada a aquesta pantalla que he embedat aquí sobre i que m'expliquéssiu l'experiència. Si voleu més detalls sobre les jornades podeu consultar aquí.
Ah! i per suposat, us aniré informant de tot via twitter podeu visitar el perfil @AltresBcn aquí.

Trajectòria històrica de l'associacionisme a Barcelona

2011-05-23T17:48:00.001+02:00

Fa unes setmanes vaig rebre un correu dels organitzadors del 2n Congrés d'associacions de Barcelona en el que em convidaven a participar en una taula rodona amb la Muriel Casals (presidenta d'Òmnium Cultural) i en Martí Olivella de NOVA, el Centre per la Innovació Social.

Volien que aportés una perspectiva històrica crítica sobre la trajectòria històrica de l'associacionisme a Barcelona aportant també els meus punts de vista sobre l'associacionisme del present i del futur.

Com podeu suposar vaig alegrar-me molt en constatar la confiança que havien dipositat en mi convidant-me a formar part, d'un acte tant important, en el qual moltes persones de diverses associacions de la ciutat feia temps que treballaven...

Així doncs, a part de conèixer els interessants punts de vista de la Muriel Casals, i en Martí Olivella, vaig poder exposar la meva teoria sobre l'essencial importància del teixit associatiu en la història de Barcelona, constatant alhora que els problemes burocràtics amb els quals m'havia topat diverses vegades en les diferents associacions i iniciatives de les quals formo part eren compartides per moltes altres entitats.

La veritat és que tots tres transmetíem un punt de vista optimista pel que feia el món associatiu, els nous reptes, i aquesta idea era compartida amb la resta d'assistents. Normalment els debats en els quals hi ha tant consens, acostumen a ser avorrits, però en aquest cas la periodista Núria Dias de BTV que feia de moderadora va ajudar a teixir una tertúlia molt interessant.

Després de la Taula Rodona, els responsables del Congrés varen llegir el manifest que s'havia gestat durant dies i dies de debats i assemblees.

Quan vaig tornar a casa no parava de donar-li voltes a tots els temes debatuts. Havia conegut gent molt interessant i tothom compartia la idea que la ciutadania Barcelonina té i sempre ha tingut un potencial creatiu i innovador increïble que darrerament ha estat sovint injustament ofegat pels impediments burocràtics i la política de partits.

De cop i volta però, sense esperar-ho, a diverses ciutats d'arreu de l'Estat ha esclatat una revolta demanant transparència democràtica i dret a la participació en una democràcia real. He de confessar que en un primer moment vaig mirar-m'ho amb una certa distància, però després de veure via web, barcelonins de tota mena i totes les edats concentrats a la Plaça Catalunya, no vaig poder estar-me d'anar-hi a veure que si coïa. Una de les primeres persones amb qui em vaig topar va ser precisament amb en Martí Olivella, la persona amb la qui havia compartit taula rodona uns dies abans, explicant el projecte Barcelona Consensus. Alguns comentaris a twitter comparaven les cassolades amb l'antic toc a sometent que cridava els ciutadans en defensa de la ciutat, i la manera de revoltar-se vila a vila, mitjançat assemblees o "juntes" no ha fet més que recordar-me les revoltes del segle XIX que varen fer possible que els ciutadans poguéssim incidir en la vida política. En aquests dies d'Eleccions Municipals, els diversos caps de llista s'han vist desbancats per aquest esclat de democràcia pura que ha arribat a eclipsar la campanya i pel que sembla, o al menys per les seves declaracions, s'han sentit al·ludits i n'han pres nota. L'altre dia sentia dues noies a la Pl.Catalunya que deien: "això sortirà als llibres d'història". I és que alguna cosa està canviant, i crec que els historiadors hem de presenciar-ho per recopilar informació de primera mà per quan ho hàgim d'explicar.

PD: Podeu veure algunes de les fotos que la gent del Congrés em va cedir a Flikr
PD3: Quan dic Comtat volia dir Comtats.

La història de la Font de Canaletes i les celebracions del Barça a BTV

2011-05-16T13:31:00.000+02:00

L'altre dia em van trucar de BTV per anar a explicar la història de la font de canaletes i el perquè de les celebracions del Futbol Club Barcelona. El programa va ser enregistrat el dijous, on finalment no va haver-hi sort, ahir però si que es va celebrar a Canaletes la victòria del Barça, per això crec que és un bon dia per recuperar aquest programa. Sembla que hi ha hagut un problema amb la relació imatge/so però ho intentaré corregir. Si voleu saber encara més sobre el tema podeu consultar el post i la secció de COM Ràdio que vaig fer fa temps.

Entrevista al portal web de la Universitat de Barcelona.

2011-05-16T09:06:00.000+02:00

Fa uns dies van trucar-me del portal web de la Universitat de Barcelona per fer-me una entrevista arran de la meva participació al Cercle d'Humanitats Alumni UB i també per preguntar-me sobre tots els meus projectes i la meva manera d'entendre l'ofici d'historiador.

En aquesta entrevista a fons m'han donat l'oportunitat d'explicar quin és el meu punt de vista sobre l'estat en el qual es troba el nostre sector professional. Podreu accedir-hi clicant la imatge:

Cap a una història sensorial VIII Jornades de Pedagogia

2011-05-10T16:29:00.000+02:00

Fa uns dies em van proposar participar a les VIII Jornades de Pedagogia que tindran lloc entre demà i dijous al Campus Mundet de Barcelona.

Aquestes jornades intenten apostar per mostrar i potenciar idees innovadores en el camp de la Pedagogia. És per això que ha estat per a mi una gran satisfacció que m'hi hàgin cridat com a ponent. M'han demanat que els expliqui de quina manera enfoco jo la docència de la història.

El que més em sobta de tot és que, quan des de primer de carrera vaig començar a col·leccionar històries de Barcelona per a les rutes que feia amb alumnes d'institut per acumular pràctica docent, no imaginava que m'acabarien cridant com a ponent a Jornades de Pedagogía. Tampoc imaginava per altra banda que 9 anys més tard hauria aconseguit un èxit de vendes en el mercat editorial, guanyar els Premis Blocs de Catalunya i ajuntar una família separada per l'exili amb les meves investigacions però en canvi encara no hauría aconseguit la ansiada plaça de professor de secundària que continua sent el meu principal objectiu vital. Alguna cosa no rutlla en aquest país, crec jo... Però bé!

Demà, a les 16:30 al Campus Mundet de La Universitat de Barcelona, intentaré explicar l'evolució dels meus mètodes de difusió del coneixement històric.

Durant les jornades també es tractaran altres temes d'interès i actualitat com ara la moral i els videojocs o l'emprenedoria en el sector social com a model d'autoocupació. Podeu consultar el programa fent clic aquí.

Us hi espero a tots!

PD: Per cert, avui a l'Infonit de BTV també explicaré alguna de les meves històries...

Descomptes i signatures d' "Històries de la Història de Barcelona" per Sant Jordi!

2011-04-21T13:48:00.000+02:00

Ja queda ben poc per Sant Jordi! Enguany sembla que tots els pronòstics apunten a un dia ben tranquil i sense gaire gent. Jo però, no penso fallar i em quedaré a Barcelona per participar en una de les festes més boniques de Catalunya. Ara, a part de la versió original en català d'Històries de la història de Barcelona també tenim al carrer la seva traducció castellana. Si voleu estalviar-vos un 15% en la compra del llibre recordeu que ja fa temps que ho podeu fer unint-vos al grup Altres Barcelones de Facebook i descarregant-vos el val de descompte. I per suposat! si voleu que us signi algun llibre em podreu trobar a diferents paradetes durant tot el dia:

10:00-11:00: Firex 21 (Passeig de Gràcia / València)
11:00-12:00: James Llibreria (Passeig de Gràcia, 64)
12:00-13:00: Fnac El Triangle (Pl.Catalunya)
13:00-14:00: Maite Llibres (Via Augusta, 64-66)
17:00-18:00: El Corte Inglés (Diagonal)
18:00-19:00: El Corte Inglés (Francesc Macià)
20:00-21:00: Llibreria Catalònia (Ronda de Sant Pere,3)

Com que no he trobat de moment cap mètode per teletransportar-me de paradeta a paradeta, podeu conèixer la meva ubicació seguint el twitter (@AltresBcn) on faré cobertura Sant Jordi.

Us hi espero!

80 aniversari de la proclamació de la República

2011-04-14T10:40:00.004+02:00

Altres Barcelones es vol sumar amb aquest humil post a l'homenatge blocaire col·lectiu a l'aniversari de la proclamació de la República.

Després que de ser proclamada des de l'Ajuntament de la ciutat basca d'Eibar diferents pobles d'arreu de l'Estat, emparant-se en els resultats de les eleccions municipals varen sumar-se a oficialitzar el règim republicà.

A Catalunya però, des de la Plaça Sant Jaume, es va voler incidir en el projecte federal que ja es venia defensant des de Pi Margall a les nostres terres. Finalment però, des del Govern Central es va apostar per una República Integral, com així figuraria a la Constitució de l'any 1931. La nova República tingué una atenció especial per la diversitat històrica dels territoris que abastava però partint sempre d'un centralisme polític i cultural d'arrel castellana, com va quedar palès en les retallades a l'Estatut de Núria i les campanyes de boicot que es varen realitzar arreu de l'Estat. El federalisme, recolzat gairebé únicament pels catalans s'havia demostrat totalment inviable.

Amb tot però, la República no es presentava només com l'absència de la monarquia si no més aviat com l'eclosió d'un projecte progressista que es materialitzà sobretot en l'àmbit cultural i polític.

Aquell 14 d'Abril de 1931 els carrers es van omplir d'alegria, la gent aclamava al president republicà Macià mentre desitjava la mort a Cambó, el màxim representant del conservadorisme de la Lliga que havia pactat amb la dictadura de Primo de Rivera a crits de "Visca Macià, Mori Cambó"

La millor manera de conèixer l'emoció d'aquell dia però, és a través dels seus testimonis directes.

Els historiadors Pelai Pagès i Blanch i Alberto Pérez Puyal varen reunir els records d'algunes persones que van viure aquell moment en el llibre "Aquella guerra tan llunyana i tan propera" de Pagès Editors. Aquí us en deixo alguns:

" La Gent cantava però la gent no sabia què havia de cantar, perquè l'himne de Riego no el sabia i la gent cantava "La Marsellesa", perquè el missatge republicà havia vingut del país veí. I "Els Segadors" (···) I la gent sobretot cridava: Visca la República! Visca Catalunya! Eren uns dies d'un ànim considerable" (Víctor Torres)

"Jo vivia en un carrer que era un al costat de la Plaça de Sant Jaume, el Carrer Montcada, que era a tocar de la plaça. I entre els veïns hi havia un rumor: "que s'ha proclamat la República a la Plaça Sant Jaume, en Companys..." I vam anar cap allà... uns veïns i en Companys proclamava la República.
Hi havia poca gent, hi havia dues-centes o tres-centes persones perquè era el començament, però després... i unes hores després en Macià que havia vingut abans i l'havien expulsat. Havia vingut feia poques setmanes i el van expulsar. Ell, que havia tornat a venir, des del balcó de la Generalitat va proclamar la República Catalana. En Companys proclamava la República i en Macià unes hores després la República Catalana.
(···)I puc explicar una anècdota que com a escena és bonica. Hi havia una senyora que imitant la República Francesa anava amb una bandera republicana aquí i ensenyant un pit, tu. I aleshores la gent que no n'havia vist gaires... el pit d'aquella senyora il·luminava totes les Rambles, tu, una cosa curiosa" (Camel Rosa)

(···) Els tramvies no paraven de pujar i baixar per les Rambles amb la gent amb banderes. Va ser molt emocionant. Va ser molt emocionant, perquè la gent estava convençuda que s'entrava en una nova situació. Després va passar el que va passar però primer l'entusisasme de la gent fou complet" (Salvador Clop)

L'antiga muralla de la Rambla oculta dins el Pàrquing de la Pl. del Teatre

2011-04-11T11:33:00.000+02:00

De mitjans a finals del segle XIII, quan les antigues muralles romanes havien quedat petites, els barcelonins van aixecar unes noves muralles vora la Rambla i també a la zona nord-oest, integrant la Col•legiata de Santa Anna i els Convents de Jonqueres i Sant Pere de les Puel•les. El darrer portal que es construí durant aquella etapa fou el Portal Nou, que seguí mantenint aquest flamant nom posteriorment, quan ja havia passat a ser un dels més antics. Més tard es va allargar la fortificació fins el mar per donar cabuda a totes aquelles edificacions que fins aleshores es consideraven segures a causa de tenir el rec comtal com a frontera natural.

Durant els segles XIV i XV es va alçar una nova muralla que abastava els edificis assistencials que quedaven al Raval. Aquesta nova àrea no va ser del tot poblada fins el segle XIX i durant l’Edat Mitjana estava ocupada majoritàriament per terres de conreu. Un dels possibles motius per haver fortificat una àrea tan amplia sense edificacions podria haver estat el d’assegurar-se la subsistència alimentària durant els setges.

Curiosament, durant un temps la muralla ja obsoleta de la Rambla va restar en peu, generant una divisió no només física si no també psicològica de Barcelona entre el que s’anomenava la Ribera i el Raval. A la Ribera hi vivia la majoria de la població, mentre el Raval tenia un paper subsidiari. Era una àrea destinada a malalts, orfes i gremis proscrits, com ja vàrem conèixer in situ els assistents a la darrera Passejada realitzada pel Cercle d’Humanitats d’Alumni UB.

Però hi ha una cosa sorprenentment desconeguda per la majoria dels barcelonins: Per a poder observar l’únic tram visible de la muralla de la Rambla, podem fer una passejada des de Santa Madrona fins a aquesta via i endinsar-nos al pàrquing subterrani de la Plaça del Teatre. Baixant per una de les dues rampes d’entrada i sortida de vehicles, tot just on aquestes conflueixen podrem veure unes restes que formaven part de l’antic portal de Trentaclaus, conegut també com el dels Ollers a causa de situar-se als seus verals els terrissers que feien escudelles i olles.

No és la primera vegada que parlem aquí de pàrquings que amaguen secrets. Els qui fa temps que seguiu aquest bloc ja sabeu que a Gràcia també n’hi ha un i que alguns ascensors també ens poden donar sorpreses... Tot i això encara em guardo uns quants secrets per explicar-vos. La història pot estar amagada on menys t'ho esperes...

El Cicle de Xerrades Altres Barcelones amb Tot Història a BTV

2011-04-06T09:44:00.000+02:00

El dilluns passat es va emetre al programa El Pla B de BTV una peça sobre les xerrades que realitzo amb l'Associació cultural Tot Història a la Nau Ivanow. Aquestes xerrades es realitzen en principi cada primer dimecres de mes a les 19:00 del vespre. Per problemes d'horaris hem hagut d'anul·lar la d'aquest mes.

Si voleu però, esteu convidats a la tertúlia Barnovel·la que s'organitza avui a l'Fnac de l'Illa Diagonal on parlarem diversos autors de temàtica barcelonina.

Recordeu que si voleu estar al dia de totes les activitats podeu consultar el calendari d'activitats del bloc. A partir d'ara no ho penjaré tot en portada perquè, de tant en tant intentaré tornar a penjar-vos històries, que suposo que és el que veniu a buscar!

Si voleu ser informats al moment sense haver d'anar mirarnt el calendari us recomano que us feu membres del grup Altres Barcelones de Facebook o bé em seguiu al twitter @AltresBcn

Moltes gràcies i disculpeu pel canvi d'horaris!

Història Local 2.0 a les VI Jornades del CE del Baix Llobregat i #historiadors20

2011-03-30T20:01:00.001+02:00

Em plau comunicar-vos que pels dies 1,2 i 3 d'abril la gent del Centre d'Estudis del Baix Llobregat ha organitzat unes jornades sobre història dins les quals m'han confiat una ponència sobre Història Local i xarxes.

Estic especialment content de poder realitzar aquesta ponència perquè crec que experiències com Memòria de Sants, Històries Manresanes, Un Mataró no tan llunyà i Altres Barcelones sese anar més lluny, projectes sorgits fa anys d'un grup de companys de la UB, són la prova de l'eficàcia de les noves tecnologies en la difusió de la història local.

Els esdeveniments recents, en aquest aspecte ens donen la raó:

Ahir uns quants historiadors catalans varem viure una experiència molt engrescadora a twitter. Arran d'una proposta per fer una trobada conjunta es va crear el hashtag #historiadors20 (historiadors 2.0) i durant tot el dia aquesta xarxa social va veure néixer una autèntica revolució d'historiadors partidaris de l'us de les noves tecnologies i les xarxes socials en la recerca i la difusió.

Encara no sabem ben bé on anirà a parar tot això, però tots sentim la necessitat de reinventar la nostra professió i emprar la xarxa per a socialitzar els continguts de manera innovadora. Poca eficacia té el treball de recerca si les seves aportacions queden perdudes només en un article d'una revista tèncnica exclosa de préstec a les prestatgeries d'una biblioteca. No és normal que la majoria de llibres, revistes i programes de divulgació històrica no estiguin fets per historiadors. Alguna cosa es mou més enllà de la història críptica i endogàmica d'alguns departaments universitaris i espero que el que va començar amb una revolta d'#historiadors20 esdevingui alguna cosa de profit.

Per anar fent boca, de moment us adjunto el programa de les jornades d'aquest cap de setmana:

Divendres 1 d’abril de 2011

09.00 h. Recepció dels i les participants i lliurament de documentació

09.30 h. Acte inaugural

Metodologia i didàctica, història local i patrimoni

10.00 h. Ponència a càrrec de Joan Santacana (UB)

11.00 h. Pausa cafè

11.30 h. Comunicacions del primer àmbit

13.00 h. Torn de paraules

13.30 h. Dinar

Història local: passat present i futur al Baix Llobregat

16.00 h. Ponència a càrrec de Carles Santacana (UB)

17.00 h. Comunicacions del segon àmbit

18,30 h. Pausa

18.45 h. Comunicacions del segon àmbit

20.30 h. Torn de paraules

Dissabte 2 d’abril de 2011

Història local i xarxes

09.30 h Ponència a càrrec de Daniel Cortijo (www.altresbarcelones.com)

10.30 h. Comunicacions del tercer àmbit

11.30 h. Torn de paraules

12.00 h. Pausa cafè

12.30 h. Conclusions de les VI Jornades del Patrimoni del Baix Llobregat

12.45 h. Acte central d’homenatge a Jaume Codina

El patrimoni hidràulic del Baix Llobregat i l’Itinerari del’Aigua, a càrrec d’Enric Queralt i Josep Ferret (CUADLL), Sergi Sanchís (Fundació AGBAR), Carles Riba i Àngel Arroyes (CECBLL) Jaume Codina, un historiador al servei del Baix Llobregat i de Catalunya, a càrrec de Josep Fernández Trabal. Projecció de La memòria del fang.

"El Raval; El barri proscrit" amb el Cercle d'Humanitats Alumni UB

2011-03-30T17:10:00.000+02:00

Alumni UB i El el Cercle d’Humanitats Alumni UB us convida a un cicle de passejades a càrrec de l’historiador Dani Cortijo, creador del bloc altresbarcelones.com, autor del llibre Històries de la història de Barcelona i membre del Cercle.

En aquesta segona passejada, titulada "El Raval: el barri proscrit", coneixerem el barri del Raval, que al llarg del temps ha tingut un paper subsidiari i que amaga diverses històries que bona part de la població no coneix.

Consulteu les tarifes i les condicions de pagament aquí.

El nombre màxim d’inscrits és de 30 persones per a cadascun dels tres torns.

Les hores de trobada són les 9.30, les 12.00 i les 17.00. La durada de l’activitat és de dues hores aproximadament.

L'afer Miquel Pedrola tanca el cercle.

2011-03-21T16:44:00.000+01:00

El divendres dia 11 de març, com ja us vaig anunciar es va realitzar una trobada al barri de la Barceloneta amb Amada Pedrola i Valero. Aquest cap de setmana però, encara ens faltava visitar a Madrid la Consuelo, la cosina que més coses recorda de la vida d'en Miquel Pedrola. Parlant amb ella hem aconseguit conèixer informació que ens ha servit per acabar de perfilar la seva figura humana.

Aquest dimecres els principals implicats en aquesta història hem quedat per acomiadar l'Amada a l'Estació de França, la mateixa estació on ara fa 75 anys el seu pare va agafar un tren cap al front.

La lluita per la preservació de la pintada i el descobriment de tota la història que amagava ha estat una cursa d'obstacles esgotadora en la qual, els veïns del barri, l'AAVV de l'Òstia i la Plataforma en defensa de la Barceloneta, sempre han estat allà per ajudar-nos, en contrast amb els qui realment haurien d'haver fet la feina, les institucions, que han jugat un paper que ha deixat molt que desitjar. Ens hi hem deixat molts diners, trucades, viatges, impediments i maldecaps, i sobretot moltíssimes hores de son i de feina de les que alguns no disposàvem.

Si no fos per persones com la Ma del Pino Suárez, historiadora i veïna del barri, o la Carmen, neboda d'en Miquel Pedrola, i la seva perseverància, us ben asseguro que aquesta història no hauria arribat a aquest feliç desenllaç.

La burocràcia, la lentitud i la falta d'implicació dels qui realment s'haurien d'haver encarregat de tot això han fet que per pocs mesos persones com la Maria Valero, mare de l'Amada i vídua d'en Miquel Pedrola o bé en Wilebaldo Solano, amic personal d'en Pedrola, no hagin arribat a presenciar el gran homenatge que es va fer el 25 d'octubre al fins aleshores oblidat Miquel Pedrola.

Malgrat aquests contrapunts agres protagonitzats perper aquells qui només s'afanyen quan es tracta de sortir a la foto o penjar-se una medalla aliena, a nivell personal crec que aquesta gran aventura ha marcat un abans i un després en la meva manera de fer història.

Mai m'havia implicat en una història de manera tan profunda com durant aquests dies i he après moltíssim. No està malament haver aconseguit recuperar una part del passat d'un barri, un vestigi de la guerra civil i aconseguir unir una família separada per l'exili, retornant-li la dignitat de la memòria...

Pensar que això va començar simplement amb una pintada borrosa, amb una idea per un post més d'Altres Barcelones...

Encara queden moltes històries per investigar i descobrir en aquest món...

Ja existeix "Historias de la historia de Barcelona" la traducció castellana d'Històries de la història de Barcelona

2011-03-16T11:09:00.001+01:00

L'altre dia em van enviar un paquet de l'editorial anunciant-me amb els primers exemplars del llibre "Historias de la Historia de Barcelona", la traducció castellana del "Best seller de Dani Cortijo" segons diu la faixa que duu posada.

No sé si el terme "best seller" és el més apropiat per a definir-ho però el que si que és veritat és que "Històries de la història de Barcelona" ha arribat a estar més de mig any entre els llibres més venuts en català, superant diverses setmanes a en Punset o la Pilar Rahola.

Una de les coses que em fa més feliç però, és haver aconseguit fer arribar al gran públic un llibre nascut de la cultura del coneixement compartit a internet i sobretot haver aconseguit que un historiador es posicioni editorialment en un camp com la difusió de la història barcelonina en que malauradament, els historiadors, tot i ser els veritables professionals de la història, no hi abundem...

Quan em van proposar la traducció de l'original català vaig decidir encarregar-me'n jo per allò que diuen de "traduttore traditore". Tot i comptar amb grans ajudes per part del meu cercle íntim, volia assegurar-me que les paraules castellanes transmetéssin el mateix que havia volgut dir en la versió original. No ha estat fàcil de tota manera... però finalment aquí el tenim, i suposo que en pocs dies el podreu trobar a les principals llibreries.

La filla d'en Miquel Pedrola vindrà a la Barceloneta per conèixer el barri que ha lluitat per la memòria del seu pare.

2011-03-08T02:34:00.006+01:00

Fa uns tres anys, una pintada oblidada en un racó de la Barceloneta havia de ser el punt d’arrencada d’una de les moltes històries d’aquest bloc.

Amb el temps però, cercant en arxius, aquelles lletres de la guerra civil es van convertir en un rostre i una història.

El fet que aquestes lletres poguessin ser esborrades en la rehabilitació de la façana em va empènyer a cercar suport d’entitats i veïns del barri per tal d’aconseguir que l’Ajuntament acceptés la seva conservació. Ma. del Pino Suárez va entrar aleshores dins el procés i es va iniciar una llarga reivindicació que va durar més d’un any per a que el consistori restaurés aquell vestigi.

Finalment vàrem aconseguir la seva rehabilitació i la notícia va sortir per TV3.

Familiars d’en Miquel Pedrola varen veure la peça a la televisió i van entrar en contacte amb nosaltres. Ens van aportar molta informació i ens van comunicar que en Miquel Pedrola havia tingut una filla pòstuma amb la seva companya Maria Valero, que s’havia exiliat a França. Li havien perdut la pista després d’una visita a Barcelona que fou interceptada pels agents del règim.

Vàrem intentar trobar Amada Pedrola i Valero in extremis, per via diplomàtica, però va ser impossible i aquesta no va poder assistir al gran homenatge que es va fer a la Barceloneta el 25 d’octubre en memòria del seu pare.

Finalment va ser la historiadora Cindy Coignard, amb qui jo havia tingut contacte durant una xerrada a la seu del Memorial Democràtic, la qui ens va posar en contacte.

El dia 28 de gener vaig rebre un correu de la filla de Miquel Pedrola, emocionada en descobrir que la història del seu pare era encara ben viva a la Barceloneta i que els seus familiars catalans l’estaven cercant.

Fa una setmana, Amada Pedrola va arribar a Barcelona i es va retrobar amb una família i part de la seva història.

Ella va arribar carregada de fotografies del seu pare que havia guardat tota la vida, un penjoll amb la seva imatge i una imatge del molí on havia perdut la vida.

Aprofitant la investigació que em va encarregar la Universitat de Barcelona, tenint en compte que ja coneixia pas per pas tot el recorregut de Miquel Pedrola al front i els esdeveniments que el varen dur a la mort, aquest cap de setmana, les persones més implicades en tot aquest afer, hem acompanyat Amada Pedrola a retrobar-se in situ amb les darreres terres que va trepitjar son pare abans de morir.

Ha estat un viatge molt emocionant on fins i tot hem tingut la grata sorpresa de descobrir una signatura d’en Miquel Pedrola gravada a les pedres d’una fortificació i hem pogut pujar per la vella escala del Molino Palacín per aturar-nos davant la darrera porta que Miquel Pedrola va creuar abans que una bala impactés sobre la granada d’un company.

Ara, però, la filla d’en Miquel Pedrola té moltes ganes de conèixer la gent del barri que es va unir deixant de banda totes les diferències per lluitar per la memòria del seu pare.

És per això que hem d’omplir la biblioteca Barceloneta-La Fraternitat el proper divendres 11 a les 18:30.

Hi haurà fotografies, vídeos, parlaments, música en directe. No hi podeu faltar!
Si sou a Facebook us podeu inscriure i convidar gent aquí també.

Passejades amb història de la mà del Cercle d'Humanitats Alumni UB

2011-03-01T14:55:00.003+01:00

Aquest dissabte s’enceta la primera col•laboració entre el Cercle d’Humanitats Alumni UB i el projecte Altres Barcelones.

Des d’aquesta associació de la Universitat de Barcelona em van demanar fa temps que els plantegés un seguit de rutes que servissin per conèixer la història de la ciutat lluny dels tòpics turístics i que alhora poguessin combinar la el rigor històric amb un discurs amè i entretingut.

Així doncs, aquest dissabte dia 5 de març es durà a terme la primera ruta històrica anomenada “La invenció del Barri Gòtic”. Pot ser una bona oportunitat per conèixer in situ les mentides i veritats ocultes de la història d’aquesta zona de la ciutat per a tots aquells que hàgiu assistit a les xerrades. Pels que no vareu poder venir us recordo que demà dimecres a les 19:00 es tornarà a repetir la ponència. Tot i això en cap cas és del tot necessari haver anat a les ponències per poder gaudir de la ruta.

La continuïtat o no d’aquest projecte de col•laboració amb el Cercle d’Humanitats Alumni UB depèn directament de la seva acollida.

És per això que us encoratjo a tots a participar en aquesta activitat el proper dissabte al matí.

Trobareu més informació i les condicions d’inscripció en aquest web o fent clic sobre la imatge.

Ens veiem dissabte doncs?

Nova tanda per al Primer Cicle de Xerrades Altres Barcelones amb Tot Història Ass.Cultural

2011-02-24T16:31:00.000+01:00

Ahir va finalitzar el Primer Cicle de Xerrades Altres Barcelones a la Biblioteca Vapor Vell. La veritat és que estic molt content de la bona acollida que han tingut, i també del nombre d'assistents. (Podeu veure algunes fotografies a Flikr i al grup de Facebook). Ha estat una bona experiència poder veure'ns cara a cara per parlar sobre diversos temes de la història de la nostra ciutat.

Tot i això, segons m'heu dit alguns, sóc conscient que molts de vosaltres no heu pogut assistir a les xerrades a causa dels horaris intempestius o bé per altres motius. És per això que amb la gent de l'Associació Cultural Tot Història, fundada principalment per integrants del ja veterà Grup99 de tertúlies històriques, hem decidit repetir les ponències ara amb un horari i un emplaçament diferent.

Així doncs, si us heu perdut alguna de les xerrades o bé ja hi heu anat però voleu convidar els amics a partir d'ara el programa queda de la següent manera:

Dimecres dia 2 de març a les 19:00: LA INVENCIÓ DEL BARRI GÒTIC.Molts turistes visiten el “Barri Gòtic” sense saber que aquest va ser creat entre els segles XIX i XX i que gran part dels seus elements són simples recreacions. Sense anar més lluny, la façana de la catedral és contemporània i el pont del Carrer del Bisbe és del 1928.

Dimecres dia 6 d’abril a les 19:00: LA BARCELONA BRUTA. Malgrat els serveis de neteja s’esforcen per mantenir la ciutat neta, el centre de Barcelona continua estant encara especialment brut. Aquest problema ve de lluny. La descripció de les pèssimes condicions higièniques de la ciutat en el passat i els costums escatològics dels seus ciutadans són l’eix d’aquesta xerrada.

Dimecres dia 4 de maiga les 19:00: LLEGENDES DE LA BARCELONA VELLA. Molts pensen que les llegendes només poden ambientar-se a pobles recòndits, però Barcelona té un ric patrimoni llegendari des de l’edat antiga fins l’actualitat. Aquestes narracions, tot i no ser fets històrics reals, ens ajuden a entendre la mentalitat de la societat barcelonina que les va crear en diferents moments històrics.

Dimecres 8 de junya les 19:00: BARCELONA AL SEGLE XIX. LA CIUTAT INSURRECTA. Segons Friedrich Engels, Barcelona fou la ciutat amb més lluites de barricades durant el segle XIX. Moltes de les seves revoltes a més, presenten anècdotes ben curioses com ara cavalls abatuts per armaris, avalots iniciats per borratxos o conspiracions gestades a les xocolateries.

Lloc de realització de les conferències: Centre Cultural Nau Ivanow (carrer d’Hondures, 28- La Sagrera)Metro línies 1, 9 i 10 La Sagrera i Estació de RENFE La Sagrera. Autobuses: 34, 35, 71, 126

Aforament limitat: confirmar assistència a tothistoria@gmail.com
ENTRADA LLIURE

Us hi apunteu?

La Barcelona del segle XIX. La ciutat insurrecta.

2011-02-20T21:00:00.012+01:00

Aquest cap de setmana els informatius de BTV han emès una notícia sobre la pròxima i darrera xerrada del 1r Cicle de Xerrades Altres Barcelones. Us espero a tots el proper dimecres dia 23 de febrer a les 21:30 a la Biblioteca Vapor Vell de Sants. Parlarem sobre els fets més curiosos i desconeguts d'una època en què Barcelona era considerada la ciutat més conflictiva del món.
No hi podeu faltar!

La llegenda de Santa Eulàlia. La Patrona Oblidada

2011-02-13T23:33:00.005+01:00

La costeruda baixada de Santa Eulàlia

Aquest cap de setmana molts hem gaudit de diverses manifestacions de cultura popular. Darrerament s'està tornant a potenciar la festa de Santa Eulàlia. I és que de les moltes llegendes pròpies de la ciutat de Barcelona, la de Santa Eulàlia és, sense cap mena de dubte, una de les que més ha marcat l’imaginari col•lectiu dels seus pobladors i fins i tot la seva pròpia identitat.
L'Eulàlia, era una noia de 13 anys molt valenta i amb molt bon do de paraula, com la mateixa etimologia grega del seu nom indicava: Eulàlia, la benparlada.
Era una cristiana filla de la vila de Sarrià, que es dedicava a pasturar oques i que no va néixer precisament a la millor època per a ser cristiana. L’any 304 dC. l’Emperador romà Dioclecià, decidit a acabar amb la fe cristiana que amenaçava el culte imperial, havia nomenat Dacià, un personatge precedit per la seva fama de cruel i anticristià, com a governador.
Veient la forta marginació i repressió que els homes del governador aplicaven contra la comunitat a la qual Eulàlia pertanyia, la noia va decidir armar-se de valor i baixar a Barcino per intentar persuadir el governador amb els seus excel•lents dots d’oratòria.
Dacià, sentint-se impotent davant les argumentacions de la noia, no veié més sortida que la força bruta i, interpretant les reivindicacions de la cristiana com una intolerable mostra d’insolència juvenil, va ordenar que li fossin aplicats tants càstigs com anys d’edat tenia.
La jove Eulàlia fou conduïda i engarjolada totalment nua a la presó, situada, segons la veu popular, al carrer Arc de Santa Eulàlia, on una petita capella aixopluga avui una imatge de la màrtir.
L’estretor del carrer ha ajudat els més fantasiosos a alimentar una llegenda que explica que aquesta via fou condemnada des d’aleshores a no veure mai la llum del sol per haver estat la masmorra de la màrtir cristiana de la ciutat.
Prenent aquesta reclusió com a primer suplici va començar un martiri insuportable, no absent d’un cert regust de sadomasoquisme i perversió.
L’Eulàlia va ser assotada pels carrers, li van obrir les carns amb grafits i arpons, van marcar-la amb ferros roents, la van obligar a mantenir-se dempeus sobre un braser i li van cremar els pits. Per si això no fos prou, li van gratar les nafres amb pedra tosca i les hi van ruixar amb oli bullint per passar després al plom fos.
Acte seguit van passar al suplici que va esdevenir el més famós fins els nostres dies: la van ficar dins una tina amb vidres trencats i estris punxants i la van llençar carrer avall 13 cops, com anys tenia. La llegenda diu que aquest martiri fou aplicat al lloc que ara coneixem amb el nom de Baixada de Santa Eulàlia, un carrer que fa pendent i mor al carrer Banys Nous, on se situava antigament el límit de la ciutat romana. Allà hi podem trobar avui una capelleta amb la imatge de Santa Eulàlia i uns versos del poeta Jacint Verdaguer que rememoren aquell episodi:

“Veyent acostar les flames
també recula Dacià;
la tanca dins una tina
que té sagetes per claus,
tota encerclada de glavis
y ganivets de dos talls.

Baxada de Santa Eulalia,
tu la veres rodolar
d’un abisme a l’altre abisme
per aquells rostos avall,
dexant per rastre en les herbes
un bell rosari de sanch.”


Crucifixió de Santa Eulàlia (interior de la Catedral)

Segons la tradició, la noia no només en sortí il•lesa sinó que Déu la va protegir fent que no sentís el dolor.
Tot i això, els romans no es van quedar contents, i seguint les ordres de Dacià, van aplicar-li tres turments més per tal d’arribar als 13 als quals se l’havia castigat.
La van llençar nua dins una petita habitació plena de puces, la van passejar despullada pels carrers de Barcelona i finalment fou crucificada en una creu en forma d’ “X” condemnada a una postura indigna.
La veu popular indica diferents llocs per a la seva crucifixió: la plaça de l'Àngel, el pla de la Boqueria i també la plaça del Pedró, on actualment es conserva un monument que la recorda.
Diuen que en el moment de la seva crucifixió es va produir un miracle, va caure una nevada sobre el cos nuu de l’adolescent, que la va tapar de les mirades lascives dels barcelonins.
Un cop morta, uns cristians van anar a recollir el seu cos, i mentre s’hi acostaven van veure com li sortia un colom blanc de la boca, que s’alçava harmoniosament fins els cels. Era la seva ànima.
Els cristians van enterrar el seu cos, i posteriorment, entrada l’edat mitjana, va ser amagat per tal d’evitar que els musulmans el profanessin.
Durant els temps de Carles el Calb, el rei va cridar al bisbe franc Frodoví i a l’Arquebisbe de Narbona per tal que anessin a Barcelona a trobar el cos de Santa Eulàlia. Ho van intentar, l’Arquebisbe es va donar per vençut i va marxar, però el bisbe Frodoví va insistir en la recerca fins que, fent uns cops amb el bàcul sobre una llosa que es trobava a l’antiga església de Santa Maria de les Arenes -on avui hi ha Santa Maria del Mar- va notar un buit i allà va descobrir l’antic sepulcre de Santa Eulàlia que havia restat amagat.

Algunes de les 13 oques del claustre de la Catedral

En aquella època el fet de reforçar la importància religiosa dels temples, legitimant-los a base de relíquies de sants, era un fort motor econòmic.
L’any 877, doncs, es traslladaren les despulles de Santa Eulàlia al que ara és la Catedral. Diu la tradició que arribant a les muralles romanes, el fèretre començà a pesar cada cop més i més fins el punt que abans de poder entrar a la ciutat, els portadors del cos de la santa van haver de deixar-lo a terra.
En aquell moment va aparèixer un àngel a les portes de la ciutat, assenyalant un canonge amb el dit. Aquest es plegà de genolls confessant que s’havia guardat un dit del peu de la santa com a relíquia.
El bisbe va ordenar que cremessin el dit per comprovar si realment es tractava d’un dit de Santa Eulàlia, i malgrat la força del foc, aquest va romandre incorrupte demostrant el seu origen sacre. Un cop posat el dit al lloc corresponent, el fèretre pogué traspassar el terreny que ara ocupa la plaça de l’Àngel, que rep el nom precisament per aquesta llegenda, i es va traslladar dins les muralles.
Més tard, ja al segle XVII, es va encomanar la fabricació d’una escultura representant l’àngel protector de les despulles de Santa Eulàlia a l’argenter Felip Ros que actualment es conserva el Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona, tot i que podem veure’n una rèplica a la mateixa plaça de l’Àngel.
Al claustre de la Catedral a més, sempre hi podem trobar tretze oques que ens recorden la dedicació l'edat i el nombre de martitis que va patir la patrona

És opció de cadascun de nosaltres creure's o no aquesta fantàstica història, bastant inversemblant tenint en compte que hi ha documentació anterior amb una descripció gairebé idèntica dels esdeveniments per al cas de la Santa Eulàlia de la ciutat de Mèrida.

Penó de Santa Eulàlia a primera línia de foc el 1714 segons Antoni Estruch

L’existència o no d'aquesta màrtir cristiana i la seva història però, no treu importància a la gran acceptació que el relat tingué i que per a alguns encara segueix tenint aquesta història, fins el punt d'encarnar els valors que Barcelona volia projectar de sí mateixa i convertint-se en un símbol d’identitat que va arribar a despertar devoció, en alguns casos fins a extrems fanàtics, jugant un paper principal en l'imaginari simbòlic dels barcelonins.
L’existència d’una heroïna mítica, d’esperit jove i valent, que s’alçà contra l’opressor en defensa dels seus i moguda per ideals de justícia serà en els temps futurs precisament el que necessitarà la ciutat com a inspiració en moments molt difícils.

El 1687 però li sortí competència a Santa Eulàlia. Barcelona es va veure atacada per una terrible plaga de llagostes* i els barcelonins desemparats s’encomanaren a la Verge de la Mercè. Quan van marxar les llagostes, el Consell de Cent va decidir donar a la Verge de la Mercè el títol de Patrona de la Ciutat, que fins aleshores havia ostentat Santa Eulàlia en solitari.
Passats un munt d’anys, el 1868, el Papa Pius IX ratificà la sentència, concedint un copatronatge a la Verge de la Mercè.
És per aquest motiu que la veu popular justifica les pluges que de tant en tant es donen el mes de setembre quan es celebren les Festes de la Mercè. Santa Eulàlia plora perquè molts barcelonins ja l’han oblidat. Enguany però crec que veient el nivell de les festes d'aquesta setmana, tindrem una Mercè sense pluges.

Apa, ara ja podeu anar fent boca per la xerrada de llegendes del dimecres que ve.

*= Se sobreenten que parlem d'una plaga de llagostes de terra, si fossin llagostes de mar, no es diria plaga si no més aviat mariscada...

passejada per la Barcelona bruta i escatològica

2011-02-10T00:59:00.003+01:00

Ahir es va celebrar la segona xerrada del 1r Cicle Altres Barcelones a la Biblioteca Vapor Vell de Sants. Portava per títol "La Barcelona bruta i escatològica" Avui, l'edició digital del diari La Vanguardia ha publicat un article de Meritxell Martínez on s'expliquen algunes de les moltes coses que es van dir ahir a la xerrada.

L'article ve acompanyat d'un vídeo sobre la temàtica en qüestió realitzat per en Jesús Sancho. La veritat és que ha estat ben curiós poder explicar les històries in situ per veure-les en format audiovisual!

Ah, i la Cristina Savall d'El Periódico també se n'ha fet ressò!

Espero que us agradi!

PD: Ah! per cert, dimecres que ve a les 21:30 teniu una nova cita amb les llegendes de Barcelona!

1r Cicle de Xerrades Altres Barcelones

2011-01-31T01:12:00.005+01:00

Antiga fàbrica del Vapor Vell (fotografia de: antiquari.refres.cat)

Comencem la setmana amb una bona notícia:

Aquest dimecres 2 de febrer s’inicia el primer Cicle de Xerrades Altres Barcelones sobre aspectes curiosos i desconeguts de la ciutat.

L’objectiu d’aquestes xerrades és apropar la història a la gent i redescobrir la ciutat amb una altra mirada, ja sigui a través d’episodis històrics poc explorats, mitjançant llegendes o desmentint falses creences, com és el cas de la primera xerrada, que duu per títol “La invenció del barri Gòtic”.

Així doncs, cada dimecres de febrer a les 21:30 h. la Sala d’estudi de la Biblioteca Vapor Vell (Passatge Vapor Vell, s/n. 08028 Barcelona) obre les seves portes perquè els ciutadans puguin conèixer una mica més la història de la Barcelona.

El lloc on es realitzaran les xerrades té el valor afegit de ser l'edifici del que antigament fou la fàbrica textil del Vapor Vell, una indústria de la família Güell que arribà a ser una de les més importants del país en el seu moment àlgid.

Aquestes xerrades són obertes a tothom i de caràcter gratuït:

• Dimecres 2 de febrer: LA INVENCIÓ DEL BARRI GÒTIC

Molts turistes visiten el “Barri Gòtic” sense saber que aquest va ser creat entre els segles XIX i XX i que gran part dels seus elements són simples recreacions. Sense anar més lluny, la façana de la catedral és contemporània i el pont del Carrer del Bisbe és del 1928.

• Dimecres 9 de febrer: LA BARCELONA BRUTA

Malgrat els serveis de neteja s’esforcen per mantenir la ciutat neta, el centre de Barcelona continua estant encara especialment brut. Aquest problema ve de lluny. La descripció de les pèssimes condicions higièniques de la ciutat en el passat i els costums escatològics dels seus ciutadans són l’eix d’aquesta xerrada.

• Dimecres 16 febrer: LLEGENDES DE LA BARCELONA VELLA

Molts pensen que les llegendes només poden ambientar-se a pobles recòndits, però Barcelona té un ric patrimoni llegendari des de l’edat antiga fins l’actualitat.

Aquestes narracions, tot i no ser fets històrics reals, ens ajuden a entendre la mentalitat de la societat barcelonina que les va crear en diferents moments històrics.

• Dimecres 23 de febrer: BARCELONA AL SEGLE XIX. LA CIUTAT INSURRECTA

Per a més informació podeu consultar el calendari d'activitats.

Esteu tots convidats! No hi podeu faltar!

Retirada de la victòria franquista de la cruïlla Passeig de Gràcia-Diagonal

2011-01-30T23:10:00.004+01:00

El divendres passat la gent de La Sexta em va demanar si els podia explicar quelcom sobre el monument situat a la cruïlla entre el Passeig de Gràcia i la Diagonal.
El motiu era que avui diumenge aquesta estàtua era retirada. La intervenció ha estat una simple pinzellada però si voleu saber-ne més podeu consultar el post que fa temps vaig escriure sobre aquest tema.
Aquest vídeo s'ha emès avui a tot l'estat en els noticiaris d'aquesta cadena.

L'alizina del Passeig de Gràcia lloada per Jacint Verdaguer

2011-01-24T00:04:00.000+01:00

1908 Ciutadans i autoritats posen davant l'alzina del Passeig de Gràcia després d'haver estat tirada a terra

Davant del Palau Robert, ja al costat de la Diagonal, s’alçava fa temps una robusta alzina enmig dels arbres alineats. Aquesta fou una de les moltes fonts d’inspiració que Mossèn Cinto Verdaguer va tenir a la ciutat de Barcelona fins el punt de dedicar-li una prosa.

Nova alzina del Passeig de Gràcia

En aquest bell escrit sembla que el mateix poeta, fill de Folgueroles i resident a la Ciutat Comtal entri en una conversa amb l’alzina compartint ambdós l’angoixa d’haver nascut enmig del camp i haver-se trobat engolits per la metròpoli.

Segons ell, aquesta alzina ja era allà molt abans que el propi Passeig de Gràcia, potser quan el camí que unia Barcelona i Gràcia era conegut amb el nom de Camí de Jesús...

Verdaguer ens compara aquest arbre amb un indòmit almogàver que no és capaç d’alinear-se amb els plataners esquifits que l’envolten, fills d’una societat de consum que muda de fulla cada tardor i que rep els nutrients amb biberó en comptes de prendre’ls de la terra i amant de l’uniformisme que viu de pressa i corrent. El més curiós de tot és que aquesta prosa publicada per primer cop el 10 de juny del 1903 al diari La Veu de Catalunya, era premonitòria en els qüestionaments sobre si aquest arbre seria capaç de suportar la vida ciutadana, ja que l'alzina morí tan sols quatre anys després.

Segons un informe publicat per la Direcció de Jardins i Arbrat, aquesta mort només era el colofó de l’estat pèssim dels arbres de l’Eixample i la Ciutat Vella.

Remenant llibreries de vell he aconseguit trobar una antiga fotografia de l’enderrocament d’aquesta mítica alzina, que reprodueixo a la capçalera del post. Sembla ser que aquest moment fou considerat prou important com per ser immortalitzat.

Ara, curiosament, una alzina molt més prima s’alça en lloc seu, i un cartell explicatiu ens recorda que la seva predecessora va arribar a tenir una prosa dedicada d’un dels millors poetes que ha tingut la literatura catalana.

Casualment aquesta no és l'única alzina que s’alça al Passeig de Gràcia, ja que en podem trobar una, encara més petita, davant el número 24.

L’alzina original lloada per Verdaguer ja forma part del passat, però sempre ens quedaran aquestes petites alzines resistents i la prosa d’en Verdaguer:

L’alzina del Passeig de Gràcia

Jacint Verdaguer

Filla de les muntanyes,
¿qui t’ha plantada ací a la vora d’un passeig i enmig l’eixamplament de la ciutat?
Ben segur que ningú. Ets un record de les antigues boscúries que baixaven del Tibidabo, una borla del seu mantell de setí verd que arribava fins prop de la mar.
La Providència t’ha deixada enmig de la nova Barcelona per recordar-li que fou un prat, com els empresaires de les vies fèrrees deixen un montorull de terra de cada desmont, com a testimoni de la feinada feta que diu als viatgers: “mirau on érem i on som”.

Mes, no t’anyores aquí tota sola? ¿No trobes a faltar les teves germanes que estan lluny d’ací a l’altra banda de Collserola o del Montseny, renyides amb aqueixa civilització que et migra, t’escanyoleix i et deshonra?
¿No enyores aquelles immenses ramades d’ovelles que davallaven mandrosament de la collada, com una congesta que esquitlladissa rossola i camina envers la plana? Elles cercarien la teva ombra emparadora i el teu patriarcal redós i amb sos bels planyívols et donarien “grans mercès”.
¿No enyores aquells pastors que semblaven fets de la teva fusta, amb els esclops ferrats als peus, amb la barretina al cap i coberts amb la samarra feta de la pell de bestiar de llana que pastura? Allà tu series la seva amiga i confident; tu els faries de casa, tu series la seva llar. En les llargues i adormidores pluges de l’hivern tu els faries de sopluig;
i en els temperis de l’estiu els serviries de parallamps i de cabanya...

Placa explicativa als peus de la nova alzina
Pobra filla de l’afrau, ¿com t’avindràs tu a la titànica moda ciutadana?
Aquí tots els arbres, inclinant el cap una vegada a l’any al llenyataire, com les ovelles a la tisora del tonedor, es deixen tondre i esporgar dels brots sobrers o no sobrers, per la destral cruel. Aquí no es permet que els arbres tinguen grops o berrugues, ni que prenguen males jeies impròpies d’arbres civilitzats de jardí.
I tu, bosquerola com ets, sabràs seguir, punt per punt, totes aqueixes molestoses etiquetes? I si les sabesses seguir, ¿ja podria amb la teva embardissada cabellera la podadora, que és la pinta de l’esporgador?
Arbre muntanyenc, ¿ja sabràs formar entre els arbres de viver? Almogàver indòmit, ¿ja sabràs posar-te de filera amb aqueixa tropa de plàtans, novella, polida, endiumenjada i fatxendera?
Tots aqueixos atletes de parada han estat i són encara criats amb biberó; cap d’ells no beu, com tu, la llet i la força de la mamella de la mare terra; ¿ i tu et resignaràs a abeurar-te, com ells, amb l’aigua d’una manguera?
La manguera que t’hauria de regar a tu és la dels núvols, és la del temporal que trona, udola i llampegueja baixant dels Pirineus.

¿Quina sava trobaràs tu en aquest passeig empedreït i arenívol? Ton camp és un altre; ton camp és una vessant de muntanya on pugues enfonsar les arrels fins a les entranyes de la terra.
El reguer que hauries de veure als teus peus és un xaragall cobert d’espessa bardissa; els seients que hi hauries de tenir són els marges herbosos; els teus veïns haurien d’ésser els esqueis i les cingleres.
A tu no et convenen pas els aires pestilents de la ciutat: respiraries millor l’aire lliure de l’obaga. Allí te’n farien d’afalacs els tramuntanals de tres dies; te’n dirien de coses les llevantades de vuit dies i vuit nits. Allí la tempesta escabellada et bressaria entre sos negres braços i el rúfol torb et cantaria la non-non com una mare a un noiet de quatre mesos per què s’adormi.

Aquí sempre seràs una forastera, una estranya, un arbre de res, mirat de reüll per tots els partidaris de la simetria i de l’uniformisme. Aqueix costum que tens de guardar les fulles d’un any per l’altre aquí no és seguit per gairebé ningú. Si vols que t’ho diga clar, això fa pobre. Aquí els arbres menys luxosos, fins els més estalviadors, estrenen un vestit de fulla verda i flamanta cada primavera, i ells mateixos faran córrer que tu no tens sinó un trajo per presentar-te al públic.

Això d’ésser jove a cent anys, això de no envellir mai, aquí tampoc no s’estila entre els arbres. Els del Passeig fan com els homes que van amunt i avall a la teva ombra: viuen depressa i corrents, i a vint-i-cinc anys ja són vells i a trenta són decrèpits.
Tu arribes a la vida ara tot just, i ¿quantes vegades els veieres canviar en aqueixa via? ¿Quantes els veuràs canviar encara si et deixen envellir?
Mes, si creixes gaire, si eixamples gaire la teva copa, no et deixaran pas morir de velluria… et faran la corretgeta.

L'accidentada aerostàtica barcelonina i el viatge sense retorn d'Arban

2011-01-13T13:54:00.000+01:00

Globus aerostàtic segons un romanç del XIX

Barcelona fou ja des del segle XVIII una de les ciutats pioneres en la aerostàtica. El primer experiment barceloní, que resultà fallit, es realitzà el dia 15 de gener de 1784 en un pati del carrer Trencaclaus tan sols uns mesos després que els germans Mongolifier haguessin presentat aquest nou invent a la humanitat.
Però fou durant el segle XIX quan la pràctica arriscada d’enlairar-se amb un globus cap al cel va agafar més popularitat, i conforme més augmentava l’afició, més risc demanaven els espectadors. En alguns casos, la imprudència com veurem, va causar estralls.
Si bé en un primer moment els enlairaments es realitzaven en terrenys d’espai obert dins la trama urbana o als patis, amb el pas del temps es va prendre el costum d’utilitzar la plaça de toros del Torín de la Barceloneta com a escenari, construïda a principis del segle XIX en motiu de la visita del rei Carles IV a Barcelona.
Dels nombrosos enlairaments de globus que es van practicar des d’aquest indret, un parell d’ells van acabar amb un final desastrós.

L’11 de setembre de l’any 1847, el prestigiós aeronauta francès Monssieur Arban va realitzar el seu primer espectacle entusiasmant els barcelonins. Veient l’èxit que tenien aquells esdeveniments va anunciar pel dia 19 un nou espectacle en el qual va avançar que s’enlairaria acompanyat d’un barceloní. Aquest fet va crear molta expectació i molta curiositat per saber qui seria el valent conciutadà que hi pujaria. El dia assenyalat Mr. Arban va aparèixer amb el seu amic Eudald Munné, conegut popularment per “l’Eudalet dels cotxes”, per formar part d’una família que posseïa una casa de lloguer de carros al carrer dels Arcs. L’espectacle fou una gran gesta i la gent va vibrar d’emoció en veure el primer català enlairat de la història.
L’eufòria pels globus va arribar després d’això fins a tal punt que el regidor d’Higiene Pública Práxedes Vilanova va arribar a plantejar la possibilitat d’un nou escut de la ciutat en forma de globus aerostàtic.
El 23 de novembre del 1849 Monsieur Arban va proposar-se fer, per tercer cop, un enlairament públic a Barcelona. Aquest cop s’enlairaria amb la seva muller.
En un primer intent el globus no es va enlairar tant com s’esperava i va caure fora de la plaça i, a la segona prova, veient que el globus gairebé xocava contra els espectadors, van descendir. El públic d’aquella època era molt impacient, i alhora molt exigent. Ells venien a veure un gran espectacle pel qual havien pagat 25 cèntims i sentint-se defraudats van començar a cridar Arban titllant-lo d’estafador i de covard.

El viatge sese retorn de Mr. Arban amb el Torín al fons

Arban, un home orgullós, es va enfurismar moltíssim, i veient-se reptat pel públic va demanar a la seva esposa que baixés del globus. Vestit d’etiqueta tal com acostumava a anar, sense abric, sense llast i sense brúixola, va ordenar que deixessin anar el globus, enlairant-se ben amunt, més amunt del que ell mateix preveia. La dona que s’havia quedat a terra, plorava desconsoladament. Un vapor va estar seguint el globus durant un temps fins que el van perdre de vista.
A partir d’aleshores van començar a córrer rumors sobre la seva situació. Es van rebre notícies d’avistaments en direcció a Sardenya, a Marsella i a Perpinyà. L’esposa d’Arban va recórrer desesperada aquests i altres indrets i va escriure als cònsols de l’estat espanyol, francès i italià sense cap resultat.
La ciutat va quedar commocionada després d’aquells fets. Fins i tot es va començar a fer popular la frase Ha fet l’anada de Monsieur Araban per dir a algú que se n’ha anat i torna.

El regidor Práxedes Vilanova va organitzar una col•lecta per a construir un monument a l’aeronauta Arban. Alguns experts com l’historiador Richard Mc’Namara defensen que aquests diners van acabar invertint-se en el monument a Cristòfol Colom.

la pobra vídua de Mr. Arban

A la vídua d’Arban, segons les memòries del menestral Coroleu, la van veure vagar pels carrers vestida de negre, vella i pobra, anys després, intentant guanyar-se les garrofes venent pedaços per a sanar les durícies:

“A la joven y elegante Mme. Arban la hemos visto años después, vieja y pobre, por las calles de Barcelona, vendiendo á un precio ínfimo... parches para curar los callos.”

Sembla que la ciutat no va ser massa generosa amb ella. En els darrers anys, es va quedar gairebé cega i finalment un tinent d’alcalde la va fer ingressar en un centre benèfic.

Amb el temps i el perfeccionament de les tècniques, els intrèpids aeronautes es van veure animats a realitzar espectacles cada cop més difícils i arriscats per tal de complaure un públic cada com més difícil d’impressionar.

Seguint la tònica de l’ exigència popular, el dia 1 de novembre de l’any 1888 un aeronauta anomenat Joan Budoy va decidir enlairar-se a la plaça de braus del Torín, fent cabrioles i acrobàcies a una simple corda lligada a un globus aerostàtic. Abans de la realització de l’espectacle ja hi havia qui discutia la conveniència de la pràctica d’exercicis tan arriscats, però finalment es va acabar duent a terme l’enlairament, que va desembocar en successos molt tràgics. El diari La Vanguardia en deia el dia següent:

“El capitán Budoy tropezó, estando á regular altura con un madero de los destinados á sujetar el globo durante su preparación, y tan violento fue el golpe que soltó el cable y cayó al suelo, quedando sin sentido y muerto en la creencia de muchos; el madero, arrancado de su sitio por la fuerza del encontronazo, fue á dar contra la barrera magullando á varios espectadores, uno de los cuales quedó muerto por fractura del hueso frontal con hundimiento de la masa cerebral; otro sufrió graves heridas en las piernas y los restantes guardaran como recuerdo sendas heridas y contusiones que deseamos sean curada en breve periodo de tiempo.”

De la resta de ferits no es tenen notícies fins el dia següent, quan el mateix diari acabava especificant detalls que ara no superarien la llei de protecció de dades com per exemple en quin pis i quina porta viu un dels ferits, contrastant amb la paradoxa de no poder identificar el difunt al qual l’impacte li havia rebentat literalment el cap:

Acrobàcies aerostàtiques a la plaça del Torín
“No ha podido ser identificado el cadàver del joven que anteayer murió aplastado por el mástil sujetador del globo en la plaza de toros.
Los heridos, Cuyo estado es más satisfactorio son: Enrique Gollos, de 8 años de edad, habitante de Gracia, calle de Quevedo, núm 8, piso primero, presentando varias contusiones graves; Juan Mestres, de 25 años, habitante en una tienda de la calle Viladomat; resultó con contusiones graves en todo el cuerpo.
El capitán Juan Budoy se encuentra asimismo en situación algo mejor de la que hizo presumir á primera hora, el fuerte golpe que sufrió”.

Tot i les moltes crítiques que es van efectuar posteriorment discutint la idoneïtat de les condicions de seguretat, no es van deixar de fer pas exercicis aerostàtics arriscats a la ciutat. El 1905, per exemple, un tal Capità Dardé va tenir un accident en globus entre els carrers Girona i Gran Via.

Doncs bé, de ben segur que heu escoltat milers de cops aquella frase repetida que diu que “aquell qui no coneix la història està condemnat a repetir-la” oi?

Això és el que li va passar no fa gaire, el 20 d’abril de l’any 2008 al sacerdot brasiler Adeir Antonio de Cali, quan se li va passar pel cap superar un rècord mundial elevant-se pel cel amb un miler de globus de festa inflats amb heli per intentar romandre-hi 20 hores. Malgrat el mal temps i la gent que li aconsellava desistir, després de realitzar una missa, va fer el que s’havia proposat. Fins i tot l’exèrcit va iniciar un dispositiu de recerca, però el capellà es va perdre en l’horitzó i no se’n va saber res més fins que el 24 de juliol del mateix any, un pescador va trobar les cames i part del tronc del sacerdot flotant al mar.

Història del barri de Les Corts en 3D

2011-01-03T21:29:00.000+01:00

Aquesta setmana no he pogut evitar ensenyar-vos aquest fantàstic vídeo sobre la història de Les Corts que vaig descobrir gràcies a recomanacions d'usuaris d'Histotube.

Es tracta d'un repas a la trajectòria històrica d'aquest barri des de les primeres troballes ibèriques de Can Batllori fins l'actualitat. Són impressionants les reproduccións en 3D de l'època industrial i les de les antigues masies. Totalment recomanable.

Aquest video es va fer per encàrrec del Districte de Les Corts amb la coordinació de Pilar de Luna i l'assessorament de Josep Moran, Imma Navarro i Pere Poll. La realització és obra de Centrum.

Tobo que estaria bé que es realitzéssin més projectes com aquest i felicito aquesta iniciativa!

Les innocentades de la Barcelona gremial

2010-12-28T20:50:00.003+01:00

Matança dels Innocents a la Sagrada Família

La festa dels Sants Innocents té, des que es van santificar totes les festes paganes, un significat religiós. Es celebrava per recordar la innocència dels nens assassinats segons l'Evangeli de Mateu pel governador de Judea, Herodes. Aquesta versió diu que en assabentar-se del naixement de Jesús, tement que aquest el destronés, va fer degollar tots els menors de dos anys de la ciutat de Betlem.

Ara mateix, una de les estàtues de Llorenç Matamala i Piñol de la façana del naixement de la Sagrada família fa referència a aquesta matança.

Malgrat tot, Herodes va morir l’any 4 aC. i per tant veracitat d’aquesta història és qüestionable. Sembla ser que simplement, van triar aquest personatge sinistre, que s’havia destacat pels assassinats de contrincants polítics per fer-lo passar a la posteritat com a infanticida despietat. Total, ja no li venia d’aquí...

Per recordar aquests fets i exaltar els valors de la innocència infantil. A Barcelona, durant el dia 28 de desembre es triava un “bisbetó”, un nen que durant aquella jornada tenia autoritat eclesiàstica i també es feia una substitució del clergat regular.

El que ara coneixem con a innocentades però, són elements que procedeixen de l’àmbit secular i pagà.

El dia dels Sants Innocents era especialment celebrat en els temps en que Barcelona encara es regia per les organitzacions gremials. En Lluís Almerich va fer-se’n ressò al seu llibre “Tradicions, festes i costums populars de Barcelona”.

En aquella època els membres de cada ofici ideaven les seves innocentades en conjunt i aquell dia sempre intentaven enganyar algú.

Els ferrers i els manyacs per exemple, tenien el costum de deixar d’escalfar una ferradura fins que aquesta quedava ben calenta però sense arribar al punt d’estar roent, evitant que la seva elevada temperatura fos detectada a primer cop d’ull. El qui la intentava agafar com a signe de bona sort s’enduia una bona cremada.

Ferrer segons una auca d'oficis del s.XVIII

De vegades el que feien era clavar una moneda de coure a terra i riure de tot aquell que s’ajupia dissimuladament per agafar-la. Aquesta innocentada, amb monedes d’euro i pega de contacte, encara existeix. Fa uns anys en vaig ser víctima...

Els fideuers i semolers del carrer de les Semoleres el que feien era introduir fils dins la pasta que causaven moltes molèsties als consumidors en passar desapercebuts fins que ja eren a la boca.

Els seus veïns cerers del carrer de les candeles, a l’altra banda de la plaça de la Llana, substituïen el ble de les espelmes per cues de rave i els pastissers, per la seva banda, farcien els dolços amb espart.

El corporativisme gremial feia que la gent de cada ofici es posés d’acord per adulterar els productes, d’aquesta manera el client era enganyat tant si acudia a un mestre com si anava a comprar a un altre, d’aquesta manera s’evitaven perdre clientela.

Per altra banda, dins l’estructura gremial, abans d’arribar a ser mestre calia superar diverses proves iniciàtiques, algunes d’elles pesades. El 28 de gener era el dia ideal per pensar-se bromes destinades als aprenents. Alguns mestres els feien anar a buscar coses estranyes a la farmàcia com ara “pols de moll de l’os de farmacèutic” o bé simplement “l’unguent”, així a seques, sense determinar.

També solien dir-los que anessin a buscar els “neulers” de fer neules a un local on els donaven un sac carregat de rocs i els deien que sobretot no l’obrissin, ja que es podien escapar.

A alguns els deien que els havien d’operar per treure’ls una membrana en realitat inexistent anomenada “pamparruga” que es trobava sota els cabells i els impedia aprendre l’ofici. Quan ja havien tret tots els estris punxants i tallants i l’aprenent estava prou espantat li confessaven la broma.

Els aprenents però també feien innocentades a la resta de ciutadans. Una de les més comunes era convèncer un dels més petits perquè s’amagués dins d’una cistella tapada amb un drap i després es dedicar-se a anar traginant la cistella amb cara d’extenuació pel carrer. Quan un barceloní s’oferia a ajudar li donaven les gràcies i li cedien la cistella. Després que el pobre innocent la carregués uns quants metres, el petit aprenent en sortia disparat de l’interior i se’n burlava fent-li pam i pipa.

Amb l’arribada de la industrialització aquestes tradicions gremials es van anar perdent i va irrompre la famosa “llufa” de paper de diari que els nens enganxaven a l’esquena dels adults amb agulles de cap torçades sense que aquests se’n adonessin.

Ara aquest costum encara perdura tot i que pocs nens el practiquen i ho fan substituint l’agulla de cap per cinta adhesiva.

Avui però, part important del protagonisme el tenen els mitjans de comunicació que aquest dia colen expressament alguna notícia falsa per confondre la població. Alguns però ho fan també durant la resta de l’any...

Aquests ritus seculars pagans però arriben fins i tot a tornar la innocentada al clergat. Sense anar més lluny hi ha llocs on és la pròpia església la que s’enduu una llufa...

Aparicions a mitjans i descomptes exculsius de nadal per a altresbarcelonautes

2010-12-20T20:29:00.003+01:00

Divendres passat el periodista Marc Bellmunt va publicar a El Mundo una entrevista sobre la ruta “Barcelona: Detalls, històries i secrets”, que és la ruta oficial del meu llibre “Històries de la historia de Barcelona”.

Aquesta publicació, ha tingut molt més èxit del que esperàvem jo i l’editorial Robinbook. Ja anem per una 5ª edició, situant-nos des de fa mesos als rànquings de no ficció en català i ja hem posat en marxa la seva traducció al castellà. Això ha fet que també tprengui embranzida la ruta de en la qual jo mateix faig de guia gràcies a l'empresa Cultruta. A l’agenda d’activitats podreu veure quines dates són disponibles.

Si no sabeu què regalar per aquest nadal i voleu obsequiar Històries de la historia de Barcelona, us proposo diferents alternatives. Podeu regalar una ruta o bé un pack regalaruta del cultruta (llibre + ruta). Si el que voleu és només el llibre, com que sóc totalment partidari dels favoritismes quan es tracta de gent que segueix el projecte Altres Barcelones, he aconseguit un tracte de favor per a tots els membres del grup Altres Barcelones de facebook.

Els qui en sigueu membres, pel simple fet de ser-ho tindreu un 15% de descompte en la compra del llibre. Un cop formeu part del grup només caldrà que aneu al quiosc Free Time de la Rambla de Barcelona (Rambla de Sant Josep 114) amb el val que es pot descarregar des de la pàgina del grup. A part d'això també us deixo amb e ntrevista que em va fer fa uns dies en Marc Roca de la Fundació Espai Català de Cultura i Comunicació

Edito: (he hagut de retirar el video de bcn.cat perquè m'han informat que no és encara la versió definitiva i m'ho han demanat)

Neix Histotube, el portal de vídeos d'història i patrimoni a la xarxa!

2010-12-15T00:03:00.001+01:00

Fa uns dies parlava amb uns companys de facultat que era relativament difícil trobar vídeos d'accés lliure sobre temes d'història i patrimoni en català a la xarxa. Si bé la nostra llengua gaudeix de molt bona salut en quantitat de materials escrits a la xarxa en relació al nombre de parlants, cada cop creix més el percentatge de consum de vídeo. Molts docents tenen dificultats per trobar materials per utilitzar-los a les seves classes, els alumnes han de furgar per trobar material d'estudi i el mateix passa amb els aficionats.

És per això que hem volgut intentar posar el nostre granet de sorra creant el portal HistoTube, on es reunirà una selecció dels millors vídeos sobre aquesta temàtica existents a la xarxa. De moment HistoTube suporta continguts penjats a la plataforma YouTube però mirarem a veure si podem afegir noves plataformes.

Creiem que HistoTube ha d'estar present a les xarxes socials és per això que podeu seguir-nos a Twitter i Facebook.

Com estem d'estrena hem penjat un fons de 20 vídeos tot i que dos cops per setmana penjarem continguts nous. Per trobar els materials es pot navegar per les categories o bé utilitzar el cercador. Els darrers vídeos surten destacats a la pantalla flash de la portada i es poden comentar i votar.

HistoTube es planteja com un projecte col•laboratiu. Ens agradaria que participéssiu proposant vídeos a les nostres xarxes socials o bé enviant-nos un correu a histotube@gmail.com

Per acabar només vull recalcar que estic especialment il•lusionat pel fet de compartir aquest nou projecte amb els meus companys de facultat Jordi Bonvehí, Agus Giralt i Lorién Casasús, els tres companys amb els qui fa anys em vaig embarcar fa anys en una aventura que aleshores semblava utòpica, fer arribar de manera amena la història local dels nostres respectius territoris a la xarxa i tenir incidència social. Amb el pas dels anys Altres Barcelones, Un Mataró no tan llunyà, Històries Manresanes i Memòria de Sants ja tenen un bon espai a la xarxa, a les ràdios i les publicacions i tots hem acabant aconseguint consolidar els nostres projectes.

Aquest serà el nostre primer projecte en comú i esperem que sigui el germen de futures aventures de difusió històrica.

Així doncs, no puc fer res més que encoratjar-vos a submergir-vos en la història i el patrimoni estrenant el nou HistoTube.

Barcelona recupera les quatre columnes jòniques de Puig i Cadafalch

2010-12-08T22:43:00.003+01:00

Ahir mateix dia 7 de desembre varen retirar-se les bastides que cobrien un nou monument de la ciutat. Avui, Barcelona llueix quatre columnes jòniques rere la Font Màgica de Montjuïc.

He sortit a fotografiar el monument recentment descobert i de pas he sondejat els vianants per esbrinar què en sabien i quina opinió en tenien. Molts eren gent de fora de la ciutat que aprofitaven les darreres hores d’aquest llarg pont. La gran majoria no estaven informats de quin era el significat de les columnes però molts miraven i es preguntaven per que les havien posat allà. Entre les persones que he trobat molts han opinat que eren d’estètica antiquada i que era un nyap posar-les allà al mig. Només he trobat una persona que sabés el perquè de la seva col•locació i la majoria ignorava que aquelles quatre columnes ja eren allà fins i tot abans que els edificis que l’envolten.

L’any 1919, en el context de la urbanització de la zona de Montjuïc el polític, arquitecte i historiador de l’art Josep Puig i Cadafalch va fer construir quatre columnes jòniques just davant d’on ara hi ha la Font Màgica.

Aquest era un antic projecte que ell mateix havia presentat l’any 1915 en vistes a una exposició d’indústries elèctriques que finalment no es va realitzar. En un principi aquestes columnes havien d’estar coronades per quatre victòries alades que mai varen arribar a emplaçar-s’hi. Volien ser una al•legoria de la senyera catalana i un símbol de l’herència de la cultura clàssica.

Aquesta construcció de fet, va ser la primera obra que es va alçar en aquella àrea de cara a la ja prevista Exposició Universal de Barcelona per l’any 1929 i de fet eren l’eix central a partir del qual s’haurien de distribuir les futures edificacions.

Puig i Cadafalch era aleshores president de la Mancomunitat de Catalunya durant un període en que per primera vegada en temps contemporanis, la cultura catalana va poder gaudir del suport d’unes institucions pròpies que vetllessin per ella. Va ser durant el seu mandat quan es va impulsar l’ensenyament en català i es va iniciar un procés de recuperació de la pròpia història com per exemple amb l’execució de les primeres excavacions de la ciutat grecoromana d’Empúries.

Tots aquest projectes quedaren truncats amb l’arribada al poder de Miguel Primo de Rivera l’any 1923, que va sumir tot l’Estat en una dictadura inspirada en part en el feixisme italià que va tenir com a eixos centrals la repressió del moviment obrer i el nacionalisme espanyol.

Paradoxalment el nou dictador s’havia guanyat el suport un any abans dels sectors més durs de la Lliga, el partit al qual pertanyia el mateix Puig i Cadafalch, quan aquest havia estat nomenat Capità General de Barcelona . Primo s’havia destacat per la seva mà dura contra el moviment obrer i els desordres de caire social i part la burgesia catalana el veia com un aliat en els seus interessos de classe.

El 13 de Setembre de 1923 Miguel Primo de Rivera protagonitzà un cop d’estat erigint-se com a dictador. La seva arribada va ser en part possible gràcies al desgast que havia patit el moviment obrer durant els temps del pistolerisme amb pèrdues significatives com les d’en Layret i en Seguí.

Aviat, però els les actuacions de Primo van anar més enllà de l’acció l’obrerisme i es van destacar en una repressió feroç no només del catalanisme, que ell identificava globalment amb el separatisme, si no també contra qualsevol manifestació de catalanitat. Així doncs es va passar de l’adulteració i posterior anul•lació de la Mancomunitat de Catalunya a la prohibició i persecució de la llengua catalana en tots els àmbits fins el punt de no només multar si no també desterrar els mestres que enxampés donant classe en català.

En aquest context, Puig i Cadafalch va decidir exiliar-se a França el 24 de desembre de 1923. Gràcies a això no va haver de veure amb els seus propis ulls com el dictador feia enderrocar el 1928 les columnes que havien estat l’eix central a partir del qual s’havia d’urbanitzar la façana de Montjuïc de cara a la ciutat. Per a la demolició es va fer servir el mateix mètode emprat en la destrucció de les xemeneies de les fàbriques que consistia en introduir tascons de fusta entre les juntes i calar-hi foc perquè l’estructura es desequilibrés i s’acabés ensorrant.

El dictador, com era d’esperar, volia evitar per tots els mitjans que Barcelona demostrés una imatge de catalanitat als visitants d’arreu del món i tenia plans diferents per a aquesta exposició. No es va conformar amb l’enderrocament de les columnes de Puig i Cadafalch. Si no que a més, va decidir canviar el nom del que fins aleshores s’havia anomenat “Iberona”, com a resultat de la unió de la terra dels ibers i el nom de la ciutat, pel de “Pueblo Español”.

Amb la restitució de la democràcia en temps de la República, es va deixar de banda la possible reconstrucció de les columnes projectades per Puig i Cadafalch i tampoc es va aprofitar la gran ocasió que varen suposar les olimpíades del 92.

No fou fins l’any 1994 que es varen plantejar els primers projectes de restitució del símbol que ara ja ha quedat al descobert després de la retirada de les bastides.

Tot i això quan l’any 2001 l’arquitecte Joaquim Espanyol de la Comissió d’Escultures de l’Ajuntament de Barcelona va presentar una proposta de reconstrucció se li va denegar argumentant que no s’estilava la restitució de monuments desapareguts.

Però finalment, una vegada més, hem d’atribuir en bona part a la ciutadania la consecució de la restauració del patrimoni, ja que ha estat sobretot la dura tasca duta a terme des del 2002 per la Xarxa d’Entitats Cíviques i Culturals dels Països Catalans pels Drets i les Llibertats Nacionals la que ha permès que avui dia s’hagi reconstruït el que un dictador va fer enderrocar.

L’emplaçament actual de les columnes no és l’original ja que en el passat, aquestes es trobaven davant la Font Màgica. Tot i això per part del consistori s’havia plantejat disposar-les de manera lateral o fins i tot havien corregut rumors de que les volien posar al recinte del Fòrum o la Plaça Cerdà, però finalment amb tenacitat les entitats cíviques han aconseguit col•locar les columnes en el seu emplaçament original.

Segons responsables de l’obra, tot i que les columnes ja estan enllestides i han estat descobertes encara queden uns retocs del paviment on s’ha instal•lat el monument i es preveu que el dia 18 l’obra hagi acabat del tot.

La inauguració però no té data concreta ja que les entitats fa tres setmanes que esperen que els concedeixin una entrevista amb l’Garcia Bragado o l’Alcalde i sembla que la cosa anirà per llarg...

Per acabar de documentar el tema us recomano que feu una ullada a aquesta exposició virtual i que mireu el reportatge que TV3 va fer fa temps.

Nou calendari d'activitats d'Altres Barcelones

2010-12-01T19:44:00.010+01:00

Altres Barcelones ha tingut sempre com a prioritat ser un lloc web on trobar històries curioses sobre Barcelona i on plegats puguem compartir els nostres coneixements i dubtes. Darrerament però, precisament per la bona marxa d'aquest projecte, m'han sorgit diverses oportunitats de participar en la tasques de difusió històrica obertes al públic més enllà del bloc.
Els qui seguiu Altres Barcelones a twitter o a Facebook acostumeu a estar ben informats però últimament he observat que hi ha gent que segueix aquest projecte des dels seus inicis i ni tan sols sap que ja fa mesos que existeix una ruta oficial del llibre "Històries de la història de Barcelona" o que de tant en tant faig alguna xerrada històrica.

És per això que he cregut convenient obrir un calendari d'activitats per a que el pugueu consultar sempre que vulgueu, i de pas, a mi em servirà d'agenda online que podré anar modificant a temps real. Per a fer-lo més accessible he inserit un enllaç que podreu veure permanentment a la barra horitzontal superior del bloc.

Aprofitant l'avinentesa us recordo les activitats que hi ha programades a curt termini:

Demà hi haurà una trobada digital a Twitter sobre història de Barcelona en la que participaré convidat per Patrimoni-gencat. Només caldrà connectar-se a Twitter de les 11:00 a les 12:00 i utilitzar el hashtag #rolsdepatrimoni. Podeu accedir a més informació aquí.
El dia 9 de desembre explicaré algunes històries del llibre Històries de la història de Barcelona a la Biblioteca Jaume Fuster.
El dia 11 del mateix mes, realitzaré una conferència anomenada "Història del moviment esperantista català" a Sabadell en el marc de la celebració del centenari de la fundació de la Federació Catalana d'Esperantistes.
A part, Cultruta ha reforçat el nombre de rutes que faig durant el pont, o sigui que si voleu venir o us visitaran parents o amics als que vulgueu ensenyar Barcelona fora dels tòpics turistics, ja sabeu!

Per més detalls podeu estrenar el flamant calendari!

Què us sembla? Ho trobeu útil?

L'assassinat de Francesc Layret. un personatge excepcional

2010-11-27T19:04:00.018+01:00

Eren poc abans de les sis de la Tarda del dia 30 de novembre de l’any 1920. El destacat polític i advocat laboralista Francesc Layret va decidir sortir del seu domicili situat al 2n 2a del número 26 carrer Balmes.

Havia quedat amb Mercè Micó, dona del seu amic Lluís Companys per anar a protestar a l’Alcalde de Barcelona Martínez Domingo per la deportació de Companys, Salvador Seguí i altres destacats militants obreristes al presidi de La Mola de la localitat menorquina de Maó.
Només obrir la porta, va veure a l’altra banda del carrer l’automòbil 325 de la Companyia General on l’esperava la dona d’en Lluis Companys va travessar el carrer amb el suport d’un ajudant, que sempre li donava algun cop de ma a causa de la paràlisi infantil que havia patit amb dos anys i que l’obligava a moure’s amb crosses.
En creuar se li va llançar a sobre un noi jove d’entre 18 o 20 anys vestit amb roba blava de mecànic i gorra grisa, que va disparar-li set trets a boca de canó.
En Layret quedà estès a terra cobert de sang.

-Ai! pobre Senyor Layret!-va cridar en aquell moment desconsolada la dona d’en Companys-

L’ajuda tardà una estona en arribar però finalment el malaguanyat advocat ferit fou aixecat de terra i traslladat en el mateix cotxe de Mercè Micó fins el dispensari del carrer Sepúlveda nº181.
Els metges de guàrdia varen diagnosticar-li una ferida al front amb sortida al parietal esquerre, una a cada pòmul, una a l’aixella dreta, una al nas i dues a la part esquerra de l’esquena amb un pronòstic greu.
Allà mateix el van anar a visitar els del Jutjat de Guàrdia, que varen prendre-li declaració, i diferents personalitats polítiques, entre elles l’alcalde Martínez Domingo a qui ell havia d’anar a visitar i el sinistre governador civil Martínez Anido, la persona que havia fet empresonar a Menorca als seus amics Companys i Seguí i un dels principals esperonadors del pistolerisme contra els sindicalistes del qual el desafortunat Layret n’acabava de ser víctima.
Per tal de fer els possibles per salvar-li la vida el varen traslladar a la Clínica Corachán, on van intenrar fer-li una transfusió de sang. Malgrat tot, els esforços van ser inútils i Francesc Layret va morir aquella mateixa nit a les 22:00.
La resposta al seu assassinat es va traduir en una vaga i el seu funeral fou un acte tens i emotiu.
Els efectius de la Guàrdia Civil i altres cossos de seguretat varen bloquejar tots els carrers adjacents al carrer Balmes, on es trobava la família del difunt i des d’on havia de començar la comitiva fúnebre. Aquella zona de l’Eixample era plena de gent, sobretot obrera, entre la qual destacava un bon nombre de ciutadans de Sabadell, localitat per la qual Layret era diputat en aquells temps. Poc després de les 3 de la tarda la comitiva va començar a baixar Balmes avall amb el fèretre portat per quatre obrers i acompanyat per la família i algunes personalitats polítiques. Cal destacar la presència del Tinent d’Alcalde Nicolau Olwer, que va fer aturar la càrrega a sabre desembeinat de la Guàrdia civil contra els portadors del cos després que la comitiva intentés anar en direcció al carrer Pelai per baixar Rambla avall.
Finalment les forces d’ordre públic van permetre que el fèretre seguís en direcció a la plaça d’Espanya fins el Cementiri de Montjuïc acompanyat simplement pels quatre portadors i les persones que formaven estrictament el dol. Els armats van custodiar el recorregut dispersant a cops de sabre a tot aquell qui gosava acostar-s'hi.
Anys més tard, el primer de maig de l’any 1934 es va posar la primera pedra del monument de l’artista Frederic Marès costejat amb una subscripció popular que avui dia ens recorda a Francesc Layret a la plaça Sepúlveda (actual plaça Goya), a pocs metres del dispensari on el polític i advocat havia estat atès el dia de l’atemptat.
Després dels fets d’octubre de l’any 34, s’aturaren les obres per decisió administrativa però es varen poder reiniciar amb l’arribada del govern d’esquerres a les eleccions de l’any 36. En poques setmanes s’inaugurà el monument en presència de líders polítics i sindicals com Angel Pestaña, Manel Serra, el seu vell amic Lluís Companys i l’alcalde de Barcelona Carles Pi i Sunyer. L'avinguda del Paral·lel, a part, s'anomenà avinguda de Francesc Layret durant la guerra civil.
Aquest monument passà a formar part de la llista de monuments proscrits amb l’arribada del franquisme que foren traslladats als magatzems municipals quan el diari “El Correo Catalán” va dir:

"Ayer comenzaron las obras de derribo del monumento que los políticos republicanos y masones erigieron en la plaza de Sepúlveda a Francisco Layret, defensor del atentado personal, por el que había de perecer. Con la desaparición de este monumento y el de Pi i Margall, nuestra ciudad se verá libre de dos obras que además de constituir un reflejo de la carencia de sentido artístico de los rojo-separatistas, eran motivo de vergüenza para los buenos barceloneses."

Pel que es veu els franquistes també tenien “carencia de sentido artístico”, perquè amb la seva arribada al poder en Frederic Marès, autor del monument a Layret, no va parar de rebre encàrrecs de les noves autoritats...
No fou fins l’any 1977 que el darrer alcalde provinent del franquisme Josep María Socias va fer restablir el monument. Aquell mateix any els advocats laboralistes afegiren una placa explicativa al monument i es van col•locar unes rajoles per part del Congrés de Cultura Catalana a la façana de la casa del carrer Balmes on visqué Layret i davant la qual va rebre els set impactes de bala que el van dur posteriorment a la mort.
Fent un balanç històric de la figura de Layret podriem arriscar-nos a dir que va formar part d’un grup de tres persones que van marcar la història del moviment obrer i el catalanisme. El trio Seguí-Layret-Companys va ser un grup excepcional d’amics i companys d’idees que varen coincidir també en tenir una cruenta mort a trets davant l’enemic.
Layret havia estudiat el batxillerat amb Lluís Companys al Liceu Políglot. Fou fundador de l’Associació Escolar Republicana l’any 1900 i també l’Anteneu Enciclopèdic Popular junt amb en Josep Tubau i Eladi Gardó el 1902.
Estudià Dret i Filosofia i Lletres doctorant-se l’any 1905, el mateix any que es convertia en regidor per la Unió Republicana. A l’Ateneu, bressol cultural de molts dels intel•lectuals de l’època, conegué en Salvador Seguí, el qui posteriorment fou líder principal del moviment anarcosindicalista.
Després de passar per diversos grups i partits s’escindí de la Unió Federal Nacionalista Republicana quan aquesta organització s’alià amb els lerrouxistes per fundar posteriorment el 1917 el Partit Republicà Català, un partit republicà, fermament catalanista i d’un obrerisme marcat fins el punt que arribà a integrar-se a la III internacional Comunista el 1919.
L’any que Morí Layret, estava intentant convèncer a Salvador Seguí per a que es sumés amb en Companys i ell a fer una coalició republicana catalanista socialista i sindicalista amb visió de fer prevaldre la defensa de les llibretats socials i nacionals.
La mort d’en Layret i posteriorment la d’en Seguí, com ja varem arribar a la conclusió uns posts enrera, va dificultar posteriorment la unió entre aquests moviments que varen arribar a agafar camins diferents i fins i tot oposats en un futur. L’afusellament del també malaurat Lluís Companys va acabar finalment amb l’últim integrant d’aquell trio excepcional.
Avui però, a les 19:30 es farà una ofrena floral al monument a Francesc Layret iposteriorment, a les 20:00 podeu venir a l’Ateneu Layret (carrer Villarroel 49) on faré una breu ressenya de la importància d’aquest personatge al que farem un homenatge en record del 90 aniversari del seu assassinat.

L'agonia de la Colònia Castells

2010-11-10T02:58:00.012+01:00

Les Corts és un Barri que ha canviat molt en relativament poc temps. Alguns encara recordem les llambordes i les vies del tramvia del Carrer Anglesola. També recordem el pou de la Masia Can Rosés quan era encara l’escola Itaca que tenia com a patí el que anomenàvem “la selva”, que no eren més que camps de conreu abandonats. El que havia estat el meu parvulari, “Els Picarols” ocupava una finca que ara és tan sols un solar a mig enderrocar. El lavabo on un dia em varen tancar per castigar-me encara segueix suspès a l’aire. Sempre que hi passo m’entra una certa melancolia ja que molts cops, ja de gran, havia somiat en l’interior d’aquell edifici.
Més tard vaig contemplar amb impotència com l’asfalt cobria les llambordes d’Anglesola, però potser era un fet inevitable del progrés, i després vaig veure amb no tants bons ulls com s’enderrocaven les velles cases de planta baixa d’aquest que havia estat antigament el carrer major del barri per construir-hi caixes de sabates de luxe expulsant a veïns amb indemnitzacions irrisòries.
El primer record que tinc d’aquest barri quan vaig venir d’Horta era que molts dels edificis que ara hi ha en peu havien estat indústries o bé prats i solars. El barri, ha canviat molt, fins i tot la gent que hi viu.
Però encara avui queden en aquest districte llocs que semblen aturats en el temps. Indrets que van a un altre ritme i fugen de la voràgine de l’excavadora i el totxo.
Aquest és encara el cas de la Colònia Castells, un suburbi obrer situat molt a prop de l’Illa Diagonal que ens recorda que aquest barri va tenir un passat industrial i treballador.
Aquestes edificacions són encara avui un dels exemples més importants per explicar-nos el que fou el desenvolupament urbanístic del Pla de Barcelona de finals de la I Guerra Mundial a començament de la Guerra Civil.
Els primers projectes constructius de la colònia ja havien començat a finals del segle XIX amb un pla d’urbanització aprovat per l’Ajuntament de Les Corts el 1878 (ja que aleshores encara era un poble independent).
Aquest pla havia estat impulsat per Manuel Castells i Carles, un empresari xarolista que va adquirir els terrenys en aquella àrea, i posteriorment la iniciativa correria a càrrec dels seus hereus.
Aquesta però, no podia ser considerada una “colònia” en el sentit d’edificacions vinculades a una fàbrica en concret si no que fou una iniciativa immobiliària que acabà albergant obrers de diferents indústries i tallers de la zona.
Fou sobretot a partir de l’any 1923 quan es va dur a terme de manera significativa la construcció d’algunes de les actuals cases de la colònia, un procés en el qual fins i tot alguns pagaven part de l’import amb la seva pròpia força de treball constructiu. Aquest indret fou, fins l’any 1929 amb la construcció de les “Cases Barates”, el suburbi obrer de cases de planta baixa més gran del Pla de Barcelona.
Els veïns del barri eren gent de classe treballadora que es relacionava molt entre si en part gràcies a la peculiar estructura de poble de la colònia. Això va permetre una forta presència de consciència obrerista. A causa de les dimensions reduïdes dels pisos els locals on es socialitzaven solien ser al Camp de la Creu, just per sota de la colònia un cop creuada la riera de Magòria. Durant la dictadura del General Primo de Rivera, els anarquistes, donada la il•legalitat de la CNT solien compartir els locals amb els Republicans Federals, però més tard varen aconseguir els seus propis casals i ateneus.
Tant forta fou la presència llibertària que durant la guerra civil els joves anarquistes de la colònia varen marxar al front amb en una columna pròpia anomenada “Aguiluchos de Les Corts”, formada bàsicament per veïns d’aquesta barriada.
Amb el pas del temps, però, el franquisme va esmorteir la rebel•lia d’aquests veïns i en plena dictadura, l’any 1953, la colònia es va veure afectada per la modificació del Pla General Metropolità, que va requalificar-ne els terrenys com a zona verda. Davant la impossibilitat d’obtenir permisos d’obres per a fer reformes, els edificis es van anar degradant i això va provocar un degoteig de veïns que han anat marxant fins els nostres dies.
L’Ajuntament va aprovar l’any 2002 el Pla de Reforma de la Colònia Castells que s’ha començat a executar aquest mateix octubre amb l’enderrocament de els immobles del que es coneix com a “fase 1”. En uns anys si tot segueix igual, no quedarà ni rastre de la Colònia Castells.
És ben curiós que en les mateixes dates en que s’ha arribat a la conclusió que s’han de conservar com a testimonis de la memòria les restes del barraquisme del Turó de la Rovira, estiguem tirant a terra tota una barriada que en el seu moment va arribar a ser una de les concentracions d’habitatge obrer més importants de la ciutat i alhora acabant amb un dels pocs indrets en que la sociabilitat dels veïns no es veu fragmentada per la vida cel•lular dels blocs de pisos.
No puc fer més que animar-vos a anar a corre-cuita a visitar el que encara queda d’aquest lloc...
Si voleu saber més sobre el tema us recomano que veieu el documental “l’illa invisible” que van passar fa uns dies a tv3.

Rols del patrimoni

2010-10-27T17:23:00.003+02:00

Ahir dia 27 el web patrimoni.gencat va estrenar la seva sèrie "rols del patrimoni". Vaig tenir la sort i l'honor que aquesta secció s'encetés amb el vídeo que em van fer fa un any. Els temps han canviat. Ara ja no visc en aquell pis ni tampoc estic a la COM però en canvi si que tinc un llibre i les lletres d'en Pedrola estan definitivament salvades i rehabilitades. Encara queda pendent la trobada via twitter que malauradament es va haver de posposar...
Per als qui no vareu assistir, l'homenatge del dilluns va superar totes les espectatives, va ser molt emocionant i va congregar moltíssimes persones. Crec que mereix un a part. D'aqui uns dies us en penjaré un vídeo i les notícies relacionades que van apareixent als mitjans.

Homenatge a Pedrola el proper dilluns. No hi podeu faltar!

2010-10-19T14:12:00.008+02:00

El dia 5 de setembre TV3 va emetre al telenotícies aquesta peça sobre en Miquel Pedrola i la ja restaurada pintura del carrer Sant Miquel de la Barceloneta. Poc després una familiar del milicià em va contactar per Facebook emocionada. Aquell dia va començar un periple esgotador però emocionant en el qual cada dia que passa es fa més interessant la recerca.
Amb la Ma del Pino Suárez de la Barceloneta feia dies que comentàvem que potser mai trobaríem cap familiar, però que les hores de treball i insistència que havíem invertit en salvar la memòria d’aquell personatge fins aleshores desconegut, ens havien fet perdre la distància com a investigadors. Fins un cert punt, Pedrola havia passat a formar part de les nostres vides com si d’un familiar de sang es tractés.
Poc després d’aquell avís al Facebook, varem quedar un dia amb alguns dels familiars a la plaça de la Barceloneta aprofitant que un fotògraf de Público ens hi havia convocat. Una dona acompanyada de fill i marit que duia entre les mans una foto de cos sencer d’en Miquel Pedrola va aparèixer al mig de la plaça. L’escena de tres familiars d’en Pedrola retrobant-se amb aproximadament una quinzena de veïns del barri que havien estat lluitant durant molt de temps per la seva memòria va ser inoblidable.
Aquell dia, la Carmen Pedrola, neboda d’en Miquel Pedrola, ens va mostrar diverses fotos i documents, entre els quals hi havia la partida de baptisme d’en Miquel Pedrola i fotografies de quan tenia no més de cinc anys.
Ens va dir també una cosa que ens va deixar sorpresos:

-Sabieu que en Miquel tenia una filla?
- Ah si?!!
-Es deia Amada Pedrola Valero i va néixer després de la mort del seu pare. Acabada la guerra va marxar amb la seva mare, Maria Valero a Limoges...

Allò em va deixar molt sorprès i em va recordar una cita del poumista Fernández Jurado que havia introduït al capítol sobre en Pedrola al meu llibre:

“El Miquel Pedrola estava embadalit amb la Maria Valero, se li notava d'una hora lluny”

El nano havia aconseguit els seus propòsits, ves per on!

El dia següent la Pino i jo varem anar a visitar en Wilebaldo a l’hospital, la darrera persona coneguda que havia vist en Pedrola en vida. La Carmen ens va dir que aquell dia precisament no podia, i aquell dia precisament, en Wilebaldo ens va deixar.
Els familiars d’en Pedrola van assistir a l’homenatge i l’enterrament d’en Wilebaldo. En marxar em vaig quedar una estona i vaig estar xerrant amb un home anomenat José Moratalla que vaig conèixer en aquell moment i que confessava emocionat haver estat company d’en Wile. En un moment donat va deixar anar que havia conegut també un tal Miquel Pedrola.
Després d’estires i arronses amb les institucions finalment hem aconseguit poder convocar un homenatge a en Pedrola pel dilluns que ve dia 25 d’octubre. En aquest acte que hem hagut de convocar in extremis per problemes de burocràcia institucional hem aconseguit comptar l’assistència de familiars i companys d’en Pedrola perque estiguin presents en el moment en que es descobrirà al costat de la pintada una placa en record al Milicià caigut.
Tanmateix els veïns han pagat de la seva butxaca un berenar popular i els germans Centelles, descendents del fotògraf que va retratar l’acte d’homenatge l’any 37 ens estan preparant una projecció. Hi haurà també música i poesia.
Però les sorpreses d’aquesta trepidant història de lluita ciutadana per la memòria històrica, no acaben aquí... M’acaba de trucar la Carmen Pedrola per dir-me que l’Ambaixada Francesa ha confirmat que la filla de Pedrola segueix en vida i que no tenen notícies de la mort de la seva dona. El divendres es prendran contactes entre la família catalana i la francesa per via diplomàtica i intentarem en la mesura del possible que assisteixin a l’acte.
És per tot això, que us demanaria que assistiu a l’homenatge del dia 25 i que feu la màxima difusió possible de la convocatòria.
Aquesta tasca ha estat una iniciativa ciutadana des de baix en la qual no hem tingut gaire suport institucional i fins i tot en alguns moment més aviat ens han posat pals a les rodes. Arribar fins aquest punt ha suposat nombroses hores de treball voluntari, gastar diners de les nostres pròpies butxaques i haver de perdre moltes hores de son i en alguns casos fins i tot la paciència i les energies.
La Penélope de la Conga i en Joan Gatnau de la Vibria ens han ajudat confeccionant i corregint el cartell i us animo a que el pengeu i el reenvieu al màxim de gent possible. Podeu descarregar-lo fent clic sobre la imatge.

No hi falteu! Hem d’omplir la Plaça!

La Broma del Torín. La primera bullanga barcelonina l'any 1835

2010-10-06T23:43:00.002+02:00

Avui us portaré una història que feia temps que us hauria d’haver explicat, ja que narra uns fets molt importants per a la història de la nostra ciutat que han estat al rerefons de diversos articles d’aquesta pàgina...

El dia 23 de juliol del 1835, en plena guerra contra els carlins la diligència que enllaçava Barcelona amb Reus, principals bastions liberals, va arribar amb notícies del sud:
El 19 de juliol, membres liberals de la Milícia Urbana de Reus havien estat assassinats als afores de la ciutat per un grup de carlins. Alguns pamflets relataven que un dels milicians, pare de vuit fills, havia estat crucificat i li havien arrencat els ulls a instàncies d’un frare. Com a revenja 2 convents varen ser cremats i es va disparar contra les cases d’alguns absolutistes, amb un resultat de 21 morts en total.
El dia 24 les autoritats s’havien arribat a plantejar anul•lar la cursa de braus que estava prevista per l’endemà tement que el fervor taurí pogués desembocar en aldarulls.
Ara ens pot semblar estranya aquesta apreciació, precisament a l’antitaurina Barcelona, però en aquells temps aquest era l’espectacle favorit dels revolucionaris de la ciutat. Els braus s’unien amb la política de la mateixa manera que ara ho fa el futbol fins el punt que a Olot, els carlins van construir uns anys més tard la seva pròpia plaça de toros per combregar-hi els seus propis “ultres”.
Amb tot, el diumenge 25 de juliol, dia de Sant Jaume. Mentre algunes famílies aprofitaven el dia festiu per passejar per la Rambla, la plaça del Torín de la Barceloneta es va omplir de gom a gom.
A aquell ambient enrarit per les tensions polítiques es va sumar a la mala qualitat de l’espectacle, que va servir com a excusa perfecta per iniciar una teràpia d’espiral de violència col•lectiva de gran magnitud.
Segons l’anònim menestral redactor de “Successos de Barcelona”, la cosa va anar més o menys així:

“feren toros los més ynfelisos, que al quart toro la gran turbe de la gent totom tirà los bentalls sobre als toreros y toro y gran griteri, y surt al quint toro tembé dolén y al poble aritat tirà bentalls y cadiras, fins banch[s], que tot o derotatren, y a cops de cadiras y banchs mataren al toro, que romperen més de 15.000 cadiras y banchs, que fou una derota que feye orror, y después, ab la corde de la maroma, lligaren al toro y arosegan lo portaren”

Victor Balaguer afegeix que:

“atando un pedazo de ella a la conramenta del bicho, empezaron a gritar que debía ser arrastrado, para escarnio, por las calles de Barcelona. El pensamiento encontró eco”.

L’odi contra l’edifici, els toreros, i el brau ràpidament es va desviar cap als convents del clergat regular, que era vist com el col•lectiu culpable de tots els mals.
Mentre un grup de xicots s’enfilava Rambla amunt arrossegant el brau, que finalment va ser cremat, un altre grup va acostar-se al convent de la Mercè i va començar a apedregar-lo. També atacaren el convent de Sant Francesc, a l’actual plaça de Medinaceli.
El convent de Santa Mònica va rebre atacs però no varen reexir a causa de la proximitat de les tropes de les drassanes, tot i que van mantenir una actitud passiva.
Alguns dels barcelonins que passejaven per la Rambla es van sumar als aldarulls congregant-se grups de gent al Pla del Teatre i el de la Boqueria, mentre altres s’ho miraven amb curiositat però sense sentir-se amenaçats. Els principals objectius dels participants en aquella primera gran bullanga barcelonina eren bàsicament els convents del clergat regular. Es volia acabar amb el seu poder polític, econòmic i social destruint-ne els bens immobles.
Una petita càrrega de la cavalleria contra els revoltats, va fer pujar la temperatura del conflicte, i els oficials van neutralitzar les seves tropes per evitar mals majors.
Es van arribar a sentir fins i tot visques a la cavalleria, en un intent de que es sumessin a una revolta contra el carlisme.
Durant aquelles hores, la Rambla es va omplir de gent amb teies enceses i estris per fer foc preparada per a l’atac final.
Cap a dos quarts de vuit es va començar a calar foc als Trinitaris Descalços (solar ocupat per l’actual Teatre del Liceu) i mitja hora més tard el de Sant Josep (actual Mercat de la Boqueria). A les nou i deu cremaven els Agustins Calçats i el Convent del Carme. Simultàniament era atacat del convent de Santa Caterina (actual Mercat de Santa Caterina).
A les dotze totes les fonts concorden en que els cinc grans convents eren ja encesos, sense comptar ja amb els agredits però no destruïts, que eren més d’una desena.
El que avui dia ens sembla sorprenent és que els barcelonins en general, van veure amb bons ulls aquelles accions, i que en alguns casos els edificis religiosos es van salvar per intervencions de veïns que demanaven als revolucionaris que no cremessin el convent del costat de casa per a que no es propagués el foc fins les seves llars...
Aquesta mateixa població ja no veia de manera tan positiva les execucions i punyalades que propinaven als frares, i alguns dels partidaris de la crema van tenir durant la revolta algun frare amagat a casa.
Aquesta singular revolta va destacar sobretot per una violència de grans proporcions que si bé ara ens sembla del tot estranya, en el context de violència endèmica practicada per ambdós bàndols durant la primera guerra carlina, era fins un cert punt normalitzada.
Les seves causes son diverses i s’haurien d’analitzar de manera molt detallada, tot i que les cançons del moment en feien un anàlisi bastant simple:

El dia de Sant Jaume
de l’any trenta-cinc
hi va haver gran broma
dintre del Torín;
van sortir set toros
tots van ser dolents:
això va ser la causa
de cremar els convents

A nivell de conseqüències, aquest va ser el preludi d’una segona bullanga el 5 d’agost en la qual no es va arrossegar cap brau, però en el seu lloc es va fer el mateix amb el General Bassa i que va finalitzar amb la crema de la Fàbrica Bonaplata del carrer Tallers.
El govern central va acabar dimitint després d’aquests fets i es va acabar amb l’equilibri de la política-balancí entre el libreralisme i l’absolutisme moderat de que reflectia l’estatut reial de 1834.
En termes geogràfics, una quarta part dels convents de la ciutat van desaparèixer mentre que un any després bona part dels edificis atacats no destruïts van ser desamortitzats, i alguns d’ells, com el dels Caputxins (actual plaça Reial) varen ser reconvertits en espais a l’aire lliure o les construccions actuals abans esmentades.
Barcelona havia encetat un fenomen conegut amb el nom de “bullangues”, que segons alguns historiadors es podria perllongar fins la Setmana Tràgica de 1909...

L'assassinat d'en Salvador Seguí, el Noi del Sucre

2010-09-21T18:23:00.013+02:00

Una tarda del 10 de març del 1923 en Lluís, en Botella, en Comas i en Salvador es trobaren al bar El Tostadero de la Plaça Universitat. Mentre el cambrer els servia un cafè comentaven la tensa situació que es vivia als carrers de Barcelona, en un context en què obrers i patrons dirimien les seves diferències a punta de pistola.
Salvador Seguí, com sempre, va agafar el terròs de sucre i se’l va posar a la boca directament; els seus companys ja no es sorprenien, de fet, ja l’havien batejat com El Noi del Sucre per aquest peculiar costum (segons una de les moltes versions sobre el perquè del seu sobrenom).
Seguí opinava que les bandes de pistolers dels obrers i la Partonal duien a una onada de violència en la qual els primers només tenien les de perdre.
En Comas va dir que, tot i això, havien d’estar preparats per si algun dia els atacaven, que ell sempre duia una arma a sobre.
En Salvador també, tenia la seva pistola belga, per si de cas.
Era l’hora de marxar, els tres amics es van acomiadar d’en Lluís Companys i van seguir cap a la Rambla. Un cop allà, en Botella es va desviar i en Salvador i en Comas -també conegut com En Peronas- van seguir el seu camí en direcció al Sindicat de Vidriers. Van passar pel carrer de la Cadena i en arribar a la cantonada amb el carrer Sant Rafel, se sentí un tiroteig. Cap dels dos va tenir temps de treure l’arma.
En Peronas, ferit, va aconseguir refugiar-se en una carnisseria mentre en Salvador moria, estès a terra, a causa d’un tret al cap, segons va explicar posteriorment l’autòpsia.
Moments després, va passar pel lloc dels fets un sindicalista anomenat Josep Gardeñas. L’home, es va aturar, ja que la vestimenta del cadàver li va cridar l’atenció per la seva semblança amb la del seu amic. En aixecar el sac que el cobria va horroritzar-se en comprovar que les seves sospites eren certes:
“-El Noi del Sucre, ha estat assassinat!” En Josep no va poder evitar cridar aquestes paraules i en poc temps la notícia va córrer com la pólvora per tota la ciutat.
Al lloc de l’atemptat s’hi va trobar una cartera amb la documentació d’un afiliat del Sindicat Lliure. Aquesta organització, protagonista de gran part dels atemptats contra membres de la CNT s’havia gestat entre les files del carlisme i rebia el suport de la patronal i del Governador Civil.
Amb la mort de Salvador Seguí, el moviment anarquista català va perdre una de les figures més emblemàtiques.
El dia de l’atemptat, Seguí s’havia reunit amb Lluís Companys, un advocat catalanista republicà que amb el temps arribaria a ser president de la Generalitat. Ambdós ja havien compartit captiveri l’any 1920 i mantenien amistat i una certa afinitat.
Si Salvador Seguí, catalanista àcrata no hagués estat assasinat aquell dia, s’hagués aconseguit amb el temps una millor sintonia entre l’anarquisme i el republicanisme català?
Què hauria passat si aquell vespre en Lluís Companys hagués decidit allargar la xerrada amb en Peronas i en Seguí acompanyant-los en direcció al Sindicat?
Això entra dins el terreny de l'especulació històrica feta des d’una Barcelona que ha canviat molt.
Els anarquistes i la patronal ja no es disparen pel carrers. L’illa de cases que es trobava a la sortida del carrer Sant Rafel és ara una Rambla del Raval que ha fet desaparèixer el nom del Carrer de la Cadena.

L’edifici que feia la cantonada on va ser tirotejat Salvador Seguí encara segueix dempeus. L’antic bar de la planta baixa és ara un establiment de Shawarma i menjar turc, només una placa ceràmica recorda a la cantonada de la façana que en aquell precís indret es va cometre el crim...

De tota manera aquesta no serà la darrera vegada durant la història de la nostra ciutat que un anarquista anomenat Salvador comenci el dia xerrant amb uns amics al bar i que arran d'això la seva vida acabi en tragèdia. Salvadors anarquistes, aneu amb compte amb els bars de Barcelona...

Adéu Wilebaldo...

2010-09-09T14:44:00.002+02:00

Quan anava a segon de batxillerat vaig decidir fer un treball de recerca relacionat amb la guerra civil. Una de les persones que vaig voler entrevistar va ser en Wilebaldo Solano, antic dirigent del POUM i successor d’Andreu Nin.

Aleshores en Wilebaldo vivia a París, i vaig aprofitar una conferència que feia a Terrassa per anar a trobar-lo. Aquell dia però, la neu va colapsar tot Catalunya. Després d’atravessar la ciutat cobert de neu fins la Casa Bauman, una de les organitzadores de l’acte em va dir que aquest havia estat anul·lat. Li vaig passar el meu contacte dient-li que estava molt interessat en parlar amb ell. Un altre dia hauria de ser...

Uns dies més tard, va sonar el telèfon. El meu pare va obrir la porta de la meva habitació i va dir-me que trucaven de París preguntant per mi.

Era en Wilebaldo Solano, un home acostumat a parlar amb professors d’universitat d’alt prestigi que en aquell moment no sabia que qui tenia a l’altra banda de l’auricular era un noiet de 18 anys que feia un treball per a l’institut.

En explicar-li, en comptes d’enfadar-se o mostrar-se prepotent, em va dir que estava encantat que gent tant jove s’interessés per aquests temes i em va donar tot el seu suport. Aquella fou la meva primera entrevista històrica.

Un parell d’anys més tard, anant en bicicleta per Barcelona, em va semblar veure un home molt semblant a aquell jove amb ulleres rodones que a les fotos sortia al costat d’Andreu Nin, era aquell home que havia vist als documentals?

Vaig aturar la bicicleta en sec i em vaig plantar davant d’ell. Emocionat li vaig preguntar: és vostè en Wilebaldo Solano?

L’home va posar cara d’ensurt (aquella pregunta l’havia sentit amb més males intencions venint de nazis de la Gestapo i agents stalinistes diversos cops)

-Usted quién es?

-Sóc en Dani Cortijo, em va ajudar amb el treball de recerca, recorda?

La resposta em va deixar parat. Se li va dibuixar un somriure d’orella a orella i em va donar una forta abraçada. La seva companya Maria Teresa em va explicar que sempre s’havien preguntat què s’havia fet d’aquell noiet jove que havia guanyat un fòrum de recerca a través del seu testimoni.

Des d’aleshores sempre he mantingut contacte amb en Wilebaldo i la Maria Teresa, sobretot via correu electrònic, ja que ells passaven llargues temporades a París.

Quan fa un parell d’anys vaig implicar-me en l’afer Pedrola, ell va ser qui em va informar. Era amic seu i havien estat junts al Comité Executiu de la JCI.

L’any passat vaig tenir la sort que en Wilebaldo i la Maria Teresa es van quedar a Barcelona i jo treballava a 100 metres de casa seva. A estones lliures m’escapava per parlar amb ells. Vaig gravar algunes entrevistes. Era emocionant veure fins quin punt pots tenir una persona al davant que et parli de coses que han passat als anys '30 i que has llegit a un arxiu o hemeroteca o que reconegui totes i cadascuna de les persones que surten a les fotografies dels mítings i te’n doni fins i tot detalls familiars. Recordo molt bé quan explicava moments irrepetibles de la seva vida, com per exemple quan un escamot de la resistència el va alliberar d’una presó a la França col·laboracionista de Vichy i es va sumar a ells alliberant als seus companys d’altres presons:

“Pero incluso en esos años hubo momentos excepcionales. Salir del presidio de Eysses y encontrarse en las montañas de la Dordoña manejando una metralleta (...) es algo que no se puede olvidar, como la caída de Mussolini y de Hitler, o la liberación de París o de Tolouse...”

Parlar amb en Wile era entrevistar-se amb la història. No tothom s’ha pres cafès amb en Durruti a la part baixa de la Rambla o, sense anar més lluny, ha prensenciat com batejaven un carrer amb el nom del seu company Miquel Pedrola...

Fa uns dies en Wilebaldo va ser ingressat a l’Hospital Clínic per un vessament cerebral. El primer cop que vaig anar a veure’l vaig dir-li que se’n sortiria, que de batalles pitjors havia sortit.

El dilluns passat vaig tenir la sort, per fí, de contactar amb la família d’en Miquel Pedrola, els vaig dir si el dia següent volien venir amb mi a veure en Wilebaldo aprofitant que hi pensava anar amb la Pino Suárez de la Barceloneta. Malauradament eren a Lleida i no van poder venir.

En arribar a l’Hospital el dia següent en Wilebaldo estava inconscient, però vam poder parlar amb la Maria Teresa i explicar-li les noves notícies sobre en Pedrola.

Deu minuts després de sortir de l’hospital, mentre tornava en bicicleta em va sonar un missatge. Jo ho tenia assumit, però no esperava que fos tan immediat...

En Wilebaldo ens va deixar, i d’aquí una hora, a les 15:30 es realitzarà el seu Homenatge al tanatori de Les Corts.

Ha mort una de les persones que més ha influït en la meva manera de fer història, la que em va ensenyar que malgrat les atrocitats que ha fet el gènere humà han existit persones nobles i dignes que mai han perdut l’esperança en la humanitat...

La primera fotografia

2010-08-30T23:30:00.003+02:00

El diumenge 10 de novembre de 1839, entre les dotze i la una del migdia i davant d’una gran expectació el gravador Ramon Alabern i Casas -deixeble de l’inventor francès Louis Daguerre- ajudat dels operaris Mer, Monlau i Roure, va col•locar una càmera al terrat d’un edifici del Pla de Palau. Era un dia ennuvolat i ventós, però això no va impedir que Alabern captés la primera fotografia realitzada a Barcelona i a l’estat espanyol mitjançant la tècnica del daguerrotip. A la làmina preparada amb nitrat de plata i coure hi va quedar exposada la imatge de la Llotja i els porxos d’en Xifré. Després de la presa, la placa passà a ser positivada amb vapor de mercuri i fixada amb una solució de sal. La primera fotografia va ser rifada entre els convidats a l’esdeveniment, que van pagar els números a sis rals, però després ja no se’n va saber res més. Només n’ha quedat el gravat que va fer Antoni Roca de la fotografia.

Avui, una placa situada al mateix edifici des d’on es va realitzar el daguerreotip, recorda aquell gran esdeveniment:

“El dia 30 de novembre de l’any 1839, fou obtinguda en aquest lloc la primera fotografia realitzada Espanya.
L’Excel•lentissim Ajuntament de Barcelona i l’Agrupació Fotografica de Catalunya, testimonien amb aquesta placa l’homenatge de la nostra Ciutat a tots els pioners de la fotografia espanyola.

Barcelona, 14 de desembre de 1975”

Ho hem aconseguit!

2010-08-17T20:53:00.003+02:00

En arribar de les vacances m'he trobat amb una grata sorpresa. Pel que sembla la movilització dels veïns ha tingut èxit i després de més d'un any de demanar-ho, Paisatge Urbà ha restaurat i protegit les lletres de l'antic carrer Miquel Pedrola. En uns dies ens reunirem per veure de quina manera ho celebrem.
Aqui us deixo amb el vídeo que ha realitzat el col·lectiu La Conga en col·laboració amb els veïns de la Barceloneta

En Josep Cardona (Articles Numerats). un personatge peculiar oblidat

2010-07-16T19:13:00.006+02:00

Avui us parlaré d’en Josep Cardona Olivé, més conegut amb el nom d’”Articles Numerats”.
Aquest home fou un dels tocats del bolet més significatius de la Barcelona del segle XX gràcies a la seva dèria d’anotar-ho absolutament tot mitjançant un mètode científic propi.
Aquest pèrit mercantil, nascut a Pont d’Armentera i fill d’industial, es va traslladar a Barcelona l’any 1894, quan tenia 25 anys i va dedicar-se a treballar com a contable en una tintoreria i a la banca entre d’altres.
La seva vida però, va donar un gir inesperat el dia 6 d’octubre de 1915. Aquell dia, en una reunió al número 299 del carrer Còrsega, va donar a conèixer la seva estranya teoria creant el seu mètode personal de registre d’esdeveniments.
Segons ell, “Artícles” era sinònim de gramàtica, i “Numerats”, d’aritmètica. Deia que totes les activitats humanes es basaven en aquests dos grans principis i que, per tant, el seu mètode era altament científic. Totes les persones, per tal d’establir una conversa o un intercanvi, havien d’haver-li estat presentades entre per una tercera persona, passant així a ser clients “numerats”.
No tolerava de cap manera que les paraules “Artícles Numerats” fossin escrites en minúscula, ja que les considerava les més grans de l’Univers.
Al senyor Articles Numerats se’l podria reconèixer a primera vista. Rondava pels carrers de la ciutat amb una motxilla plena d’objectes per vendre exclusivament als “Clients Numerats” i amb una gorra de plat en la que hi posava: “Artículos Numerados 3-6-10-1915”, el nom de la seva teoria i la seva data de publicació segons el seu mètode numèric, és a dir, dimecres 6 d’octubre de 1915...
Era un personatge esquerp i maniàtic però intel•ligent i ben curiós. Això el va dur a ser el centre d’atenció de diverses personalitats, entre elles la del cronista barceloní Ricard Suñé, al qual, després de molt insistir, va dedicar-li una fotografia realitzada just davant de la portalada de la finca on havia donat a conèixer la seva teoria.
Fins i tot en Santiago Rusiñol va escriure unes línies sobre ell que avui es poden trobar a “Vida, obra i anècdotas d’en Santago Rusiñol:

"Sabia donar corda suficient per allargar elucumbracions filosòfiques de l’Alomar, i s’entretenia amb una funció que feia pensar que jugava al joc del gat i la rata, fent-hi explicar punt per punt, am tot luxe de detalls, al seu sistema comercial retolat “Artículos Numerados”, al seu autor, un infeliç, una mica tocat del meló, que aleshores freqüentava assíduament la tertúlia i la botiga, i avui ha desaparegut”.

Va arribar a ser convidat pels intel•lectuals barcelonins del moment a impartir conferències a l’Ateneu Barcelonès l’any 1927.
En aquestes xerrades, quan se li preguntava pels afers polítics, es declarava apolític i defensava que el país aniria molt millor si la política es regís per un bipartidisme entre dos partits anomenats els “parells i sanassos”, en consonància amb el seu sistema de pensament.
A partir de l’any 1939, amb la dura postguerra, el senyor Articles Numerats va començar a viure en extrema pobresa, però seguint fidel a les seves teories.
Defensava amb tant convenciment la seva ocupació, que com veieu, va arribar a convèncer al funcionari de torn per a que fes figurar a la seva cèdula personal de l’any 1942 “Artículos Numerados” com a professió.
Durant aquests durs anys es va dedicar a passar els diumenges a l’habitació 28 de la pensió “La Concha” del carrer Sant Rafel. Passava la major part de la nit en vetlla, llegint i fent anotacions, de manera que el propietari va decidir un dia tancar-li la llum, ja que la factura superava el que pagava pel lloguer.
Una de les anècdotes que es contaven d’ell, deia que un dia es va voler fer-se uns cigrons, i que en no disposar de recipient per posar-los en remull, va utilitzar una ampolla de vidre. El desastre va venir un cop es van fer grans els cigrons i va contemplar amb impotència que ja no els podia treure d’allà...
I va ser precisament en aquella humil pensió on Articles Numerats va acabar els seus dies...
Segons va deixar escrit l’amo de la pensió:

“La Beneficiencia de nuestro Ayuntamiento negó una ambulancia para que pudiera ser trasladado al Hospital, a pesar de llevar todos los papeles en regla y el certificado médico del Dispensario municipal del distrito que debía ser hospitalizado. El viernes, a las seis de la tarde, el empleado de turno en las ambulancias del Ayuntamiento, se negó a ello rotundamente...”

També puntualitza que abans de morir, va pronunciar les següents paraules:

“Muero en la miseria sólo por el afán de hacerme popular y por no querer ninguna retribución ni propina de nadie. Soy un hombre fracasado en mi manera de Numerar las cosas.”

Sembla, com deia Ricard Suñer, que en Josep Cardona va recuperar la cordura just abans de morir com el Quixot... i que avui dia, fins i tot s’ha esvaït amb el pas del temps la seva preuada popularitat que ell va intentar alimentar al llarg de bona part de la seva vida...

I amb aquesta història m’acomiado durant un temps... el senyor “Altres Barcelones” també marxa de vacances uns dies... Bon estiu! Ens retrobem aproximadament en un mes!

Després d'un any i quatre mesos la pintada d'en Miquel Pedrola segueix en perill!

2010-07-06T13:01:00.007+02:00

Molts dels qui seguiu aquest espai deureu recordar la història d’en Miquel Pedrola, un milicià al qual van dedicar un carrer de la Barceloneta durant la guerra civil. En vaig parlar aquí, aquí, al post anterior, a diversos mitjans de comunicació i també al llibre.
En un moment es va aconseguir que es paralitzés la restauració de la part de la façana que contenia les lletres dedicades a en Pedrola, però a data d’avui, l’Institut de Paisatge Urbà de Barcelona, quan ja ha passat ni més ni menys que un any i quatre mesos en els quals hem estat en permanent contacte amb el Districte de Ciutat Vella, per intentar agilitzar els tràmits, encara no ha restaurat la pintada ni l’ha protegit amb fixador.
Una comparativa a primer cop d’ull de com eren les lletres abans i després de la restauració de la finca demostra que durant el procés s’ha fet saltar una part de la pintura que tapava les lletres, deixant-les més desprotegides i a la intempèrie, augmentant així el perill de degradar-se:

Durant tot aquest temps hem estat pacients i comprensius, amb una voluntat del tot dialogant, però la resposta s’eternitza. És per això que els veïns del barri han engegat una campanya per sensibilitzar la gent; A hores d’ara la Barceloneta és plena de cartells sobre en Pedrola. De manera paral•lela, s’ha iniciat una recollida de firmes i es pretén donar embranzida al tema també via xarxes socials revitalitzant el Grup per la preservació de les lletres de l’antic Carrer Miquel Pedrola.
Si voleu signar, podeu passar els dissabtes al matí davant del mercat. També podeu descarregar-vos aquest arxiu pdf i recollir signatures per la vostra banda i portar els fulls al Carrer Pescadors nº 49 els dimecres i dijous de 18:00 a 20:00 o bé entregar-ho ara durant l’estiu a les assemblees de veïns que es realitzen cada dimarts a les 20:00 a la Plaça de la Barceloneta.

Aquí us deixo també la secció de ràdio d’avui en la qual els veïns van expressar-se sobre l’afer Pedrola:

El Carrer Sant Miquel a RAC 1

2010-06-21T13:54:00.003+02:00

Ahir vaig tenir l'honor de ser convidat a participar a la secció "El meu carrer" del programa "Via lliure" de Rac1.
Amb en David Escamilla i la Marta Cailà varem parlar sobre el Carrer Sant Miquel i algunes de les seves anècdotes i també sobre la vida dels meus avantpassats de la Barceloneta durant la guerra.
Al programa també vam comptar amb la intervenció de veïns del barri. Al final, fins i tot se'ns va quedar curt, perquè la Barceloneta dóna per molt!
Per als qui no el vau poder sentir aqui us deixo el programa:

Els afusellaments del Camp de la Bota

2010-06-07T23:00:00.001+02:00

Amb motiu del polèmic Fòrum de les Cultures del 2004 es va acabar d’urbanitzar l’avinguda Diagonal fins el mar, dotant a aquesta zona de moderns edificis. Ara aquest lloc acull nombrosos concerts i s’ha convertit en un pol d’atracció per a alguns negocis i hotels de luxe.
Avui en dia, palplantats allà mateix o bé gaudint d’algun dels festivals que ara s’hi acostumen a celebrar, ens és molt difícil intuir el passat fosc d’aquella zona.
L’àrea que el 2004 va ocupar el Fòrum de les Cultures, havia estat antigament Un terreny format per dos antics barris, el de Pequín, una barriada originàriament formada per treballadors d’origen filipí, i la zona coneguda com el Parapet o Camp de la Bota, un terreny costaner que comptava amb una fortalesa militar i amb un mur o parapet amb fonaments ja des del 1714 que inicialment tenia la funció de possibilitar les pràctiques de tir.
La fortificació era coneguda amb el nom de “El castell de les Quatre Torres” i havia estat construït al límit entre Sant Adrià i Sant Martí per ordre de Zapatero (no el Zapatero d’ara si no el que era Capità General de Catalunya l’any 1858)
L’àrea que avui ens ocupa va començar a poblar-se de barraques a l’entorn de l’any 1929, en motiu de la necessitat de mà d’obra per a les obres de la segona Exposició Universal de 1929, quan s’hi instal•laren diverses famílies sobretot d’ètnia gitana malgrat que no va deixar de ser un lloc despoblat i mig abandonat a la vora del mar.
Durant els mesos de setembre i octubre de 1936, les autoritats republicanes van fer afusellar en aquest indret a 44 militars colpistes que s’havien aixecat contra el govern donant suport a l’alçament franquista, però fou més tard, durant la repressió franquista, quan el nombre de morts augmentà de manera més significativa, arribant a ser executades 1717 persones entre els anys 1939 i 1952.
La majoria de les víctimes eren homes, tot i que 11 de les condemnades eren dones que provenien de la presó de dones de Les Corts, i en tenim constància gràcies a un laboriós projecte de recerca que s’ha dut a terme sobre aquelles preses sobre el qual parlarem un altre dia.
A diferència d’altres dictadures, el Règim Franquista vivia en la ficció de resultar un ordre etern que no hauria de rendir comptes davant ningú (bé, potser en això desgraciadament no anaven tan errats) i creia que no tenia motius per amagar res. El franquisme va generar nombrosa paperassa burocràtica que ha arribat fins els nostres dies i que ara ens permet saber detalls sobre aquests crims.
Els condemnats solien ser cridats pels funcionaris de la Presó Model entre les 21:00 i les 22:00 de la nit, hora en que finalitzava el torn, i eren conduïts a la capella, on es practicaven les diligències legals per entregar-los després al piquet d’afusellament que els duria al Camp de la Bota.
Un cop allà, els militars conduïen als condemnats cap al parapet per un camí que encara es pot apreciar als mapes antics de la ciutat i arribats al mur, eren executats.
La majoria de les víctimes van morir durant els primers anys del franquisme, tot i que aquest indret va seguir sent un dels sòrdids escenaris de la repressió fins la dècada dels anys 50.
Gràcies al testimoni del vicari de Sant Adrià, Mossèn Pere Ribot, que conservem gràcies a Josep Maria Huertas Claveria, ens podem fer una idea del passat d’aquell indret esgarrifós:

“El meu despertador era quan a les set del matí afusellaven els condemnats. I pels trets de gràcia senties quants havien mort cada dia...”

En molts casos les víctimes no havien comès cap més delicte que el de combregar amb unes idees contràries a les del Règim. Sovint havien estat denunciats per desafecció per part de Falange, o pels cossos de seguretat i els governants, però de vegades també a causa d’informació desvetllada per veïns que s’havien sumat a la crida a les delacions promoguda per la Falange.
Malgrat la importància històrica del passat d’aquest indret, només una placa recordava la memòria d’aquests afusellats, i aquesta fou retirada en motiu de les obres del Fòrum.
Tot i això, l’insistència de l’Artista Francesc Abad, ha aconseguit que ara una placa i un monument donin testimoni del nefast us d’aquella zona.
Gràcies al projecte multimèdia que podem trobar a http://francescabad.com/campdelabota podrem accedir a una gran tasca de documentació sobre el passat del camp de la bota i consultar fins i tot fotografies, documents o entrevistes amb els familiars dels condemnats.
Aquest projecte obert ens permet fins i tot participar aportant nova informació sobre familiars o coneguts executats en aquell indret. És una iniciativa, sens dubte lloable que mereix el seu reconeixement.

07/06/10 Els afusellaments del Camp de la Bota

La història de la font de Canaletes i el perquè de les concentracions del Barça

2010-05-31T23:30:00.003+02:00

Segur que molts de vosaltres us haureu preguntat el perquè de la popularitat de la font de Canaletes i quin deu ser el motiu pel qual és allà on els aficionats del Futbol Club Barcelona hi celebren les seves victòries oi? Doncs aqui va la resposta!:
Antigament, una part del subministrament d’aigua de l’antiga Barcelona emmurallada procedia de Collserola i arribava fins una caseta situada aproximadament on avui podem trobar el creuament del passeig de Gràcia amb el carrer Aragó.
Un cop allà l’aigua era canalitzada fins el Portal de l’Àngel, una de les principals vies d’accés a la ciutat i allà es dividia en dos ramals. Un d’ells anava en direcció a la plaça Sant Jaume per alimentar mitja Barcelona. L’altre ramal en canvi era destinat a l’abastiment de la zona del Raval i es desviava en direcció a la rambla d’Estudis. El primer lloc on l’aigua brollava en aquest ramal era precisament a un sortidor conegut amb el nom de “font de Canaletes” i situat dins l’antic edifici dels Estudis Generals, que de fet, han batejat posteriorment aquest tram de la Rambla.
Ja en aquells temps, la primitiva font de Canaletes es va convertir en un dels llocs més populars de trobada aprofitant l’excusa d’anar a buscar aigua a un dels brolladors que per la seva situació privilegiada era considerat un dels millors de la Ciutat.
Amb el tancament de la Universitat de Barcelona per traslladar els estudis a Cervera per tal de castigar els barcelonins per haver-se oposat al Rei Borbó durant el setge de la ciutat el 1714 i a causa del posterior enderroc de l’edifici dels Estudis Generals, el sortidor va ser substituït per un altre brollador situat al bell mig de la Rambla, més o menys on ara podem trobar la famosa font.
Malgrat el trasllat, Canaletes no va perdre la seva popularitat si no que al contrari, encara va guanyar-ne més i els aplecs de gent fent cua per intentar aconseguir l’aigua més fresca de la ciutat van fer d’aquell indret un lloc emblemàtic de trobada fins els nostres dies.
Tenint en compte això bé valdria deixar clar que la font de Canaletes, com a font de ferro forjat, no té res d’especial, ja que existeixen fonts similars als diferents barris de la ciutat, i que el que la fa especial és l’aigua que en raja en sí, a la qual se li han atribuït propietats màgiques per fer tornar a Barcelona a tots els forasters que la beguin. Màgica o no però, l’aigua ha empitjorat bastant amb el pas del temps, tot sigui dit...
Però si va haver-hi un moment en el qual la font de Canaletes va augmentar en la seva popularitat va ser a principis del segle XX i sobretot gràcies a un barceloní emprenedor amb molt bona visió de negoci, segons ens explica magnífic cronista Sempronio.
Aquell personatge fou Esteve Sala, que l’any 1901, veient les llargues cues que es formaven a l’entorn de la font, va instal•lar-hi al costat un quiosc d’aiguardents i anissos.
Aquell petit establiment va acabar tenint un notable èxit fins el punt que es va encarregar al prestigiós arquitecte modernista Josep Puig i Cadafalch que en projectés una nova reconstrucció.
Aquell bonic local va tenir moltíssim èxit, fins i tot massa, fins el punt que l’autoritat municipal va veure una gran oportunitat i va obrir-lo a concurs.
Esteve Sala va veure així com el seu estimat establiment passava a mans d’un nou propietari anomenat Castasús.
Però en Sala no va renunciar a seguir tenint influència en aquella zona i va acabar fundant el Café Royal, un local per a gent de casa bona que amb el temps acabaria buscat un target més normal canviant la seva estètica a una decoració de reminiscències tropicals i passant-se a anomenar Café Moka, nom que encara conserva en l’actualitat...
Malgrat el relatiu èxit del Moka i els altres negocis, el Senyor Esteve Sala encara tenia l’espineta clavada des que li havien pres el quiosc de Canaletes i l’any 1916 va decidir-se a obrir tot just davant un nou establiment anomenat “Bar Canaletes” amb la voluntat de fer-li competència directa al seu contrincant.
La història del famós quiosc de Canaletes va finalitzat l’any 1951 quan el consistori barceloní va ordenar enderrocar-lo. En aquell temps la parada ja no tenia el disseny modernista d’en Puig i Cadafalch, ja que havia sofert una reforma d’aire noucentista.
Un dels dibuixants que millor va saber retratar l’ambient de canaletes va ser Opisso, especialista en representar multituds. He aconseguit trobar un dels seus dibuixos de la mà del cronista barceloní Ricard Suñé, a qui Opisso i va dedicar cordialment una de les seves làmines.
Però si hi ha alguna cosa que ens ha intrigat sempre a molts és: per quins motius quan guanya el Barça la gent ho celebra a Canaletes si l’estadi és a l’altra punta de la ciutat?
Doncs bé, la popularitat que va adquirir l’entorn de la font de Canaletes va fer que no només s’hi establissin locals de refrigeri, si no que diferents sectors comercials veiessin en aquell indret estratègic un bon lloc per promocionar-se.
Això és el que van pensar els responsables del diari madrileny “El Sol” quan van decidir establir-hi allà la seva delegació.
En una època en que ni la ràdio ni la televisió existien, diferents establiments mostraven els resultats dels partits de futbol escrits sobre pissarres. La pissarra de la delegació de “El Sol” era una de les més grans i més populars i va acabar imposant-se el costum dels aficionats a anar a consultar-hi les últimes notícies futbolístiques. Quan el Futbol Club Barcelona guanyava algun partit, els seguidors rebien la notícia allà mateix i sovint manifestaven la seva alegria en una gran demostració de joia. Però allà no només els culés anaven a consultar els resultats, i el que per a uns era motiu de celebració per als altres ho era de decepció. Si a això li sumem que les converses futbolístiques sovint derivaven en debats polítics que acabaven a garrotades, entendrem perquè la policia sempre estava a punt per intervenir en aquella àrea de la ciutat. Una àrea que de fet ja havia estat conflictiva temps enrere, com vàrem veure fa uns dies, i com encara ho és actualment...

Us deixo aqui l'especial que varem fer per COM Ràdio un dia després que el Barça guanyés la lliga:

Canaletes: Punt de trobada Culé 17/05/10

Tràgica explosió d'una latrina del carrer Pelai el 1914

2010-05-24T22:40:00.007+02:00

Gràcies a documentació de l'hemeroteca que el carnisser de Sants Gabriel Quirós va conservar durant la seva vida i que he pogut veure gràcies a la seva néta Tina Quirós, he descobert una curiosa notícia relatada per la revista "La Actualidad" el 24 de gener de 1914 al número 7 del carrer Pelai de Barcelona.
Sembla ser que els "water-closets" d'aquella època no reunien les condicions òptimes de seguretat i que a causa de la concentració de gasos una latrina va provocar una forta explosió que va commocionar els ciutadans després de deixar tres víctimes ferides: La portera, i dos manobres... Ara, els veïns d'aquest edifici ja reformat, no deuen tenir la menor idea d'aquella tràgica però peculiar explosió...

Mostra un mapa més gran

Tres Històries de la Diagonal de Barcelona

2010-05-17T13:51:00.002+02:00

Com a recompensa per no haver actualitzat el dilluns passat avui us porto no una història si no tres!
Fa uns dies em van trucar del programa Connexió Barcelona, per plantejar-me si podria ajudar-los en un especial sobre la història de la Diagonal en motiu de la polèmica consulta sobre la Diagonal.
Com sempre els vaig dir que si, i malgrat la pluja la Marta, en Gorka i jo varem sortir al carrer a fer la peça.
A l’hora de triar tres històries d’aquesta via vaig creure convenient fer-ho seleccionant-ne els dos extrems i una de les parts més neuràlgiques. Així doncs vaig acabar parlant del Fòrum, el Cinc d’Oros i el Palau reial.
La història del Cinc d’Oros ja l’havíem comentat fa temps però les altres dues són noves i no descarto apliar-les en condicions un altre dia.
El programa es va emetre dijous passat tal com vaig anunciar-ho via Facebook i Twitter, però aquells que no el vareu veure ho podeu fer ara.

Espero que us agradi!

Presentació d'Històries de la història de Barcelona a la UB el 25 de maig

2010-05-17T13:05:00.003+02:00

El dimarts dia 25 de maig hi ha una nova presentació del llibre “Històries de la història de Barcelona”, i aquest cop ni més ni menys que a la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona a través d'Alumni UB!
Potser és molt demanar si us convoco també a la gent que vareu assistir a la presentació de la Casa del Llibre, però aquesta és a la Universitat, mai havia pensat que presentaria un llibre aquí (bé, de fet mai havia pensat que presentaria un llibre) i perquè necessito omplir la sala us demanaria que vinguéssiu amb tots els amics que pugueu.
Per no avorrir-vos, havia pensat centrar aquesta vegada la presentació en el procés de gestació del llibre i en concret sobre les noves possibilitats que s’obren amb la democratizació de les noves tecnologies de cara a la difusió de la història i el patrimoni.
Per suposat hi esteu tots convidats, i ja us dic, podeu venir amb tothom qui vulgueu!

L’acte es realitzarà oficialment a l’Aula Magrna de la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona (Carrer Montalegre, 6) a les 19:00 tot i que un cop allà és possible que anem a alguna aula del costat (no crec que siguem més de 300 persones com per omplir la sala...)

Us hi espero!

L'accidentada història del Convent del Carme i la seva portalada viatgera

2010-05-03T21:06:00.015+02:00

Era un dia de juliol de l’any 1835 i els liberals barcelonins provinents de la plaça de braus del Torín de la Barceloneta es dedicaven escampar-se per la ciutat amb la intenció d’incendiar els convents. Dos homes solitaris, amb torxes a les mans (tot i que en l’imaginari del dibuixant Tomàs Padró foren masses) es van acostar al convent del Carme, situat a l’actual carrer del Carme fent cantonada amb el dels Àngels.Tres membres del cos d’artilleria que custodiaven la casa del Mariscal Saquetti van acostar-se per aturar els incendiaris, però aquests els van respondre amb visques a l’artilleria i a Isabel II i apel•lant a la germandat que els unia amb l’exèrcit. Afalagats, i després d’un moment d’indecisió, els militars van marxar deixant-los dur a terme les seves intencions.Aquesta no fou la única agressió que havia patit el convent del Carme de Barcelona. Aquesta comunitat, fundada l’any 1292 pels monjos carmelitans calçats ja havia patit el 1714 els efectes de la guerra de successió.Desprès de l’incendi, però, les vicissituds de la història d’aquest convent no varen restar exemptes de sobresalts.Amb l’arribada dels soldats napoleònics l’any 1808, l’edifici fou ocupat per les tropes franceses i els membres de la comunitat carmelitana foren explulsats. En tornar-hi el 1814, es van trobar el convent saquejat i el 1823 amb la desamortització l’església fou transformada en parròquia i el convent en una caserna.Després de tota aquesta història de decadència, el convent del Carme va tornar a tenir un paper preponderant a partir de l’any 1842, quan definitivament es va tancar la Universitat de Cervera i es va retornar oficialment la Universitat a la ciutat de Barcelona.L’edifici del Carme ha albergava un any abans les facultats de teologia i cànons i lleis.Entre el 1868 i el 1893 Elies Rogent va realitzar les obres del nou edifici de la Plaça Universitat. La nova seu s’inaugurà el 1874, tot i que ja s’hi impartien tots els estudis tres anys abans. Després d’això, sense tenir ja cap funció universitària, el convent fou enderrocat, de la mateixa manera que el veí convent d’Elisabets ho fou sis anys més tard.L’àrea ocupada pels antics convents del Carme i Elisabets, seguint l’eix dels carrers Pintor Fortuny, Doctor Dou, Carme i Àngels, fou ocupada per un conjunt d’edificis de dues a cinc plantes que pretenien ser un eixample dins la ciutat, competint amb l’eixample que s’estava construint fora el que havien estat les muralles. Per fer els fonaments dels nous edificis es va reaprofitar bona part de la pedra dels dos convents enderrocats.
Però encara queden restes d’aquest convent. Sorprenentment, la portalada que donava al Carrer del Carme és ara a Sant Adrià del Besòs.
Maria Consol Moragas, una senyora de casa bona, la va adquirir i la va tenir als terrenys d’un de Can Serra (actual Museu de la Immigració) Fins que el 1991, que amb la construcció de la ronda, es desplaça altre cop pedra per perdra fins la rotonda on finalitza el Carrer Guipúscoa de Barcelona i comença el carrer Tibidabo de Sant Adrià del Besòs.
Altres restes del convent també es poden trobar al Museu Santacana de Mataró i al MNAC.
Aquest no és ni molt menys l’únic cas d’edificis viatgers que existeix a Barcelona. Sense anar més lluny, fa uns mesos vàrem parlar del Convent de Jonqueres, que actualment es troba a l’Eixample.
L’altre dia vam tenir el plaer de poder comptar amb el testimoni d’en Jordi Peñarroja a l’Extrarradi de COM Ràdio, l’autor del llibre “Edificis viatgers de Barcelona” que acaba de publicar “Ictineus”, un interessant llibre sobre Narcís Monturiol, l’inventor del submarí.
Peñarroja, expert en el tema, ens va explicar diversos detalls sobre la portalada del Convent del Carme i sobre el fenòmen dels edificis viatgers:

L'antic Convent del Carme a Sant Adrià del Besòs 26/04/2010:

Presentació d' "Històries de la història de Barcelona" el 6 de maig

2010-04-29T10:48:00.006+02:00

Potser una mica tard però per fi tenim presentació oficial del llibre Històries de la història de Barcelona.
L'acte se celebrarà dijous 6 de maig a les 19:00 a la Casa del Llibre (Passeig de Gràcia, 62). Per suposat hi esteu tots convidats. Si feu clic sobre la imatge podreu veure la tarja d'invitació en major ressolució. Sou lliures de descarregar-la reenviar-la i convidar a tothom qui vulgueu.
Els presentadors seran la Maria Roig i en Fernando Casal, antics professors de l'institut Joan Boscà responsables en bona part de la meva visió sobre la didàctica i difusió de la Història i les Ciències Socials.
També hi ha planejada una altra presentació a la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona, tot i que encara no hi ha data establerta. Quan la sàpiga us la comunicaré.

Us hi espero!

PD: Si teniu facebook podeu confirmar la vostra assistència aquí.

L'estreta relació entre Sant Jordi i Barcelona

2010-04-26T16:29:00.004+02:00

El divendres passat fou el dia de Sant Jordi. Tots considerem que aquest Sant és una figura molt arrelada a Catalunya i també a la nostra ciutat, però, en sabem el seu orígen? Qui era Sant Jordi?
Per tal de respondre aquesta pregunta, la setmana passada em va entrevistar a peu de carrer la Marta Ballesta del programa Connexió Barcelona de BTV.
Pel que fa els vídeos referents al llibre, els aniré penjant al post anterior per no atosigar-vos.
Per cert! Moltíssimes gràcies a tots aquells qui vau passar el divendres a que us firmés algun llibre. Pensava que em quedaria més sol que un mussol però finalment no vaig parar de firmar llibres i vaig tenir el plaer de conèixer-vos a molts de vosaltres en persona. Fins i tot vaig tenir el plaer de trobar-me amb altres companys blocaires barcelonins com en Xavier Caballé, en David Rodríguez, en Guillem Carbonell o l’Ugo de fotosdebarcelona.com. Va ser un dels dies més feliços de la meva vida! Moltíssimes gràcies!

Escalfant motors per Sant Jordi!

2010-04-19T20:01:00.005+02:00

Aquest dijous farà un més que va sortir al carrer el llibre Històries de la Història de Barcelona i la veritat és que la cosa ha superat en escreix les meves espectatives. Haurieu de veure el patatús que em va agafar l'altre dia quan vaig veure una noia al metro amb el meu llibre... És el cinquè llibre més venut de no ficció en català a la Casa del Llibre, al costat del d’en Punset! I el sisè més venut en català de l’Fnac! Havia arribat a estar ni més ni menys que el tercer, segurament gràcies a la frikicampanya promocional amb un Coco-Sant Jordi que li van fer a la Fnac el Triangle que no pas per mèrits pròpis. No tenia pèrdua...
Pel que fa aparicions als mitjans, he preferit anar-les actualitzant a l’anterior post per no donar-vos la tabarra.. Encara em falten algunes coses per penjar a causa de problemes tècnics però amb el temps el recull estarà complert.
Una de les pors més grans que tenia era no poder manternir el contacte amb els lectors “de paper”, però pel que veig aquí i sobretot al grup de Facebook, miraculosament molts dels lectors venen amb nosaltres a la xarxa.
Tot i això, el que de veritat em fa una barreja de por i il•lusió és el Sant Jordi. Serà el primer cop en la meva vida que estic a l’altra banda de les parades i tenint en compte que no sóc en Luís Zafón o en Buenafuente i segurament estaré més sol que un mussol, em faria molta il•lusió que alguns de vosaltres vinguéssiu a fer-me alguna visiteta quan sigui a les parades!
Per cert, a partir de les 16:00 seré amb els de COM Ràdio a la Virreina. Pot ser molt divertit perquè m’han dit que volen fer un programa especial amb novatos que com jo, fan el seu primer Sant Jordi.

Aquí us deixo l'horari definitiu que m’ha passat l’editorial:

Firmes de llibres:

11:00 - 12:00 Llibreria Bertrand Rambla Catalunya 37

12:00 - 13:00 llibreria Maite VIA AUGUSTA, 64 - 66

16:00 - 17:00 COM Ràdio Palau de la Virreina Rambla 99 (programa en directe)

17:00 - 18:00 Firex 21 Passeig de Gràcia/València

18:00 - 19:00 Catalònia Ronda Sant Pere, 3

19:00 - 20:00 Casa del Llibre Passeig de Gràcia 62

Ens veurem allà doncs?

PD: Si aconsegueixo entendre el telèfon nou abans del dia 23 també faré seguiment del Sant Jordi via Twitter!

Coses d'estudiants

2010-04-12T17:04:00.013+02:00

[···] Segons Amades, a principis del segle xviii, una de les malifetes més comunes dels estudiants era anar a robar taronges als horts de fora muralles que envoltaven la ciutat i acumular-les com a munició. Tot seguit es desplaçaven davant els Estudis i demanaven a tot aquell que passés per davant que saludés el seu sant patró. Els que s’hi negaven eren lapidats a cops de taronja.
Sembla ser que els va agafar fort per la violència tarongina i que aquesta fal•lera els va dur a organitzar cada dos per tres combats de projectils cítrics a la part alta de la Rambla. Això alterava fins a extrems insuportables el tragí quotidià de gents, vehicles i mercaderies que havien de circular per aquella zona d’accés a la ciutat fins al punt que el rector dels Estudis Generals decidí amonestar els culpables. Finalment, els amonestats van dirigir-se a la
casa del rector i van calar-hi foc.
Com veiem, si fa poc la gent ja s’alarmava amb els estudiants anti Bolonya, en aquests temps els universitaris eren molt més contundents encara.
[···]Durant el segle xix hi havia estudiants adinerats, però aquests no eren, ni molt menys, la majoria. En aquest aspecte, la vida dels antics universitaris i la dels actuals presenta algunes similituds.De la mateixa manera que en l’actualitat, alguns venien de pobles llunyans i havien de sobreviure com podien. Els qui
aconseguien feina acostumaven a fer-ho de barbers o bé de sabaters.
A aquests últims se’ls estigmatitzava dient-los que feien pudor de cola de sabater i eren molts els que es reien d’ells dient que la inhalació dels components volàtils afectava en alguns casos el rendiment en els seus estudis.
Els que no treballaven ni venien de bona família encara ho tenien més magre i alguns barcelonins, en veure passar els estudiants, els oferien escurar l’olla per fer-los passar la gana. [···] Aquest era un tema molt recurrent en els romanços i sainets de l’època.

Nota: Aquest article és una versió notablement escurçada per raons editorials d'un dels capítols del llibre Històries de la història de Barcelona. ©L'Arca ©Dani Cortijo. (No està permesa la seva reproducció) Podreu llegir la versió íntegra a Històries de la història de Barcelona

Un secret soterrat a la Vila de Gràcia. El refugi antiaeri de la plaça Revolució

2010-04-05T20:34:00.018+02:00

Feia temps que tenia ganes de començar a explicar-vos històries de la Vila de Gràcia i crec que una de les millors maneres és revelant-vos un secret. A la ciutat hi ha diversos refugis antiaeris de la guerra civil visitables: El 307 del Poble Sec i el de la Plaça del Diamant a Gràcia en són els més coneguts. Hi ha però també a Gràcia un altre refugi visitable i obert al públic, però en aquest cas no hem de trucar a cap telèfon per reservar hora ni hem de pagar. Simplement, hem de saber un truc:

Ens situem al pàrquing de la Plaça Revolució i hi accedim per l’entrada principal o la de vianants. Ens dirigim a la taquilla del vigilant i un cop allà, demanem per les claus del refugi.
Amb les claus a la mà, ara només caldrà trobar l’entrada d’accés.

Haurem de baixar fins la planta més baixa i un cop allà fixar-nos en la paret. Allà hi trobarem la boca d’un túnel tancat amb una porta de barres metàl•liques que es pot obrir amb la clau que ens ha donat el vigilant.
Abans d’endinsar-nos és altament recomanable obrir la llum. Si no saps on és, de vegades costa de trobar-la. L’interruptor està a tocar de la porta d’entrada a mà esquerra.

Mentre passem per un petit passadís podrem veure el refugi en perspectiva a través d’uns miralls que s’hi han instal•lat. A la banda esquerra ens topem directament amb una pedra on encara es poden veure les marques dels cops de pic.

A la banda dreta ens trobem amb un tram de passadís equipat amb una banqueta que la gent feia servir per seure mentre es refugiava. Aquests passadissos, en el seu moment eren molt més llargs, però amb la construcció del pàrquing es van destruir.

Al final del tot del passadís, trobarem una pintada a la paret on, al costat d’una nova obertura, hi posa “PROHIBIT-ENTRAR-SA...”. Tot i que de moment no he aconseguit parlar amb cap de les persones que van estudiar aquest refugi, és molt provable que les lletres “SA” forméssin part de la paraula “SANITAT”, ja que, si no fem cas a aquesta prohibició ja caducada després de la guerra, veurem que les dues petites estances que ens queden semblen una antiga infermeria. Això de “veurem”, de pas sigui dit, dependrà molt de si hem portat llanterna o ens podem anar fent la idea a base de fer anar el flash de la càmera, ja que la llum que il•luminava aquesta zona fa com a mínim un any que no funciona.

La primera de les estances encara conserva algunes parts d’enrajolat a les cantonades amb algunes prestatgeries.
A mà dreta podrem accedir a la segona estança. És una habitació quadrada amb una banqueta d’obra situada al voltant de l’espai i on hi havia una petita prestatgeria de tres pisos també d’obra. Si mirem al sostre, podrem veure per on passava l’antiga instal•lació elèctrica.
Això és ara tot el que queda de l’antic refugi de la Plaça Revolució. No és tan impressionant com el 307 del Poble Sec o el de la Plaça del Diamant, però és un petit racó per descobrir. Hi podeu anar sempre que es vulgueu, per seure una estona, sentir l’olor d’humitat i imaginar el terror de viure sota les bombes... Només cal entrar i demanar la clau per obrir una porta de barres metàl•liques que ens traslladarà durant un moment al passat...

Llançant la casa per la finestra. La bullanga de 1842

2010-03-29T12:25:00.007+02:00

Era 13 de novembre de 1842. Cap al vespre una trentena d’obrers que havien sortit a beure fora muralles es dirigiren cap al portal de l’Àngel amb les bótes i els porrons encara plens de vi.

En arribar a les portes de la ciutat, com de costum, els agents del resguard van obligar els obrers a pagar l’impost corresponent per entrar el vi dins les muralles. Aquest fet acostumava a ser motiu de disputes que a vegades, tal com afirma Francesc Curet, solien acabar en riotes quan els barcelonins s’ho bevien tot de cop, a “Sant Hilari”, abans d’entrar i provocaven els guardes preguntant-los si el vi ingerit pagava impost.
Aquell dia però, les disputes entre guardes i paisans van pujar massa de to. A Barcelona la tensió política era molt forta i els ànims estaven encesos. Aquella era l’espurna necessària per acabar de caldejar l’ambient.
En pocs minuts començaren a concentrar-se persones al pla de la Boqueria i a la plaça de Sant Jaume. Uns trets a la plaça de l’Àngel van acabar provocant una alarma general.
Sense haver ni tan sols començat la revolta, l’Ajuntament va dimitir i el Cap polític Juan Gutiérrez es presentà provocatiu a la Plaça Sant Jaume.
Davant la cridòria i els insults amb què va ser rebut, va ordenar carregar contra la multitud concentrada. Aprofitant l’avinentesa es van detenir membres del diari “El Republicano”, als quals s’acusava de ser instigadors del rebombori i posteriorment a alguns càrrecs municipals que havien anat a demanar-ne l’alliberament.
Les provocacions de Juan Gutiérrez i la sang calenta dels barcelonins formaven un tàndem explosiu i les conseqüències es van fer notar aviat.
El dia 15, amb els estrets carrers de Barcelona plens de barricades i fossats, formant un laberint infranquejable, les campanes de l’església de Sant Just van començar a tocar a sometent. Aviat tots els campanars, inclòs el de la Catedral, van sumar-se a la crida a la revolta i la població va començar a organitzar-se per rebutjar l’exèrcit.
Després dels dos trets de canó que anunciaven l’entrada de la tropa del Gerneral Zurbano al carrer Argenteria, uns quants escamots de l’exèrcit saquejaren les joieries i botigues del carrer, destruint tot el mobiliari que es trobaven al davant.
Aquesta notícia s’escampà ràpidament per tota la ciutat. Ja no es tractava d’una revolta política, era una qüestió de solidaritat veïnal. Dels més petits als més grans, gents de tot gènere es van avocar en les batusses per contraatacar els militars.
Barcelona, encara emmurallada, era en aquells temps una de les ciutats més superpoblades d’Europa i heretava alhora els grans problemes viaris de l’urbanisme medieval. Malgrat les reformes encara no finalitzades de la construcció de l’eix Princesa-Ferran, que havia de connectar la Ciutadella amb la Rambla, l’entramat de carrers estrets i irregulars, coberts per voltes i volades, ara a més, plens de trinxeres i barricades, feien de Barcelona una veritable ratera per a les tropes assaltants.
Si els soldats arribaven a apoderar-se dels carrers, els terrats i els balcons normalment restaven sota control dels veïns, que a més podien saltar d’edifici en edifici.
En aquest context, la població civil es defensava disparant des dels immobles però també llençant literalment la casa per la finestra. Una pluja de mobles, testos, pedres, fogons portàtils i aigua bullint va caure sobre els soldats atacants.
Les tropes de Zurbano van patir un gran nombre de baixes al carrer Nou de la Rambla degut a aquest peculiar mètode de defensa. Una de les víctimes fou precisament el cavall d’aquest general, que va morir a causa de l’impacte d’un armari llençat des del balcó, tal com ens explica el menestral Coroleu a les seves memòries:

“Y como la calle era angosta y la tropa iba apretada, no había piedra, bala ni mueble que no hiciese blanco. Al mismo Zurbano le mataron el caballo que montaba con una cómoda que le arrojaron desde un piso alto. En el Call, hasta las mujeres tomaron parte en la resistencia, arrojando agua hirviendo desde las ventanas.”

Les tropes van veure’s forçades a la retirada per la muralla de terra, i les llances que van deixar abandonades en la fugida van ser utilitzades pels revolucionaris com a trofeu, tot decorant les barricades. Però el desafiament va acabar sent castigat molt durament. Barcelona, acabaria patint un terrible bombardeig d’Espartero des de Montjuïc.

Aparicions als mitjans d'Històries de la història de Barcelona

2010-03-28T14:30:00.012+02:00

Lavanguardia.es 27/04/10:

bcn.cat 26/04/10:

lavanguardia.es:

Ràdio 4 (RTVE) 12/04/10:

BTV 08/04/10:

BTV 28/04/10:

www.btvnoticies.cat

El Periódico 07/04/2010 (p.41):

Ja és al carrer "Històries de la Història de Barcelona", el primer llibre d'Altres Barcelones!

2010-03-22T21:36:00.005+01:00

Està molt bé això de ser un “historiador 2.0” però confesso que com als de tot el meu gremi, em deleix l’olor del paper, tenir apilada la informació en prestatgeries... i al final he acabat caient...
Ja havia col•laborat en obres col•lectives i havia publicat en format digital per a l’Any Cerdà, però aquesta és la primera obra íntegrament meva escrita en paper.
Després dels Premis Blocs, les intervencions en premsa escrita, la col•laboració amb l’Any Cerdà i les seccions de COM Ràdio i Ràdio Gràcia, ara Altres Barcelones es converteix també en un projecte editorial amb el llibre “Històries de la Història de Barcelona” de l’editorial Robin Book.
El pas d'Altres Barcelones al món editorial no suposa ni molt menys que aquesta pàgina tanqui les seves portes o redueixi la seva activitat, de la mateixa manera que no ho va suposar el pas a la ràdio.
“Històries de la Història de Barcelona” és un volum centrat, de moment, en la Barcelona Vella, l’actual districte de Ciutat Vella en el qual he volgut demostrar que la història pot arribar a ser quelcom divertit i que a través d’ella podem aprendre coses sobre nosaltres mateixos i el nostre entorn, que és apta per a tots els públics. La col•lecció “Les altres Barcelones” neix amb el mateix esperit que va néixer aquest espai a internet, i la seva continuació depèn, bàsicament, de l’acollida que el present llibre tingui entre el públic. Tant jo com l’editorial deixem les portes obertes a la possibilitat que escrigui successius volums sobre altres parts de la ciutat.
Hi podreu trobar algunes de les històries publicades a Altresbarcelones.com, però revisades, ampliades en alguns casos i millorades, amb detalls sucosos com per exemple la història definitiva d’en Miquel Pedrola, on he arribat a desvetllar fins i tot de quina miliciana estava penjat, més detalls sobre la “cultura escatològica” o diversos testimonis de guerres de pedrades al llarg de la història.
Però “Històries de la Història de Barcelona”, té també diversos mapes que ens guien pels trams ocults de les muralles romana i medieval que s’amaguen dins algunes botigues, restaurants i fins i tot pàrquings. És un llibre farcit d’històries inèdites, que seguint la filosofia d’Altres Barcelones, ens explica coses desconegudes de la ciutat.
Sabíeu que el metre es va inventar a Barcelona i que la primera fotografia de l’Estat també es va fer aquí? Sabeu on s’amaguen les làpides hebrees o les marques de picapedrer a les parets de ciutat Vella?
Sabíeu que el “Barri Gòtic” és contemporani? Algú us ha parlat del despietat Charles d’Espagnac?
Sabíeu quins personatges populars estrafolaris, més enllà de la Monyos, voltaven pel centre de la ciutat entre finals del segle XIX i principis del XX?
Totes aquestes són només algunes de les gairebé setanta històries curtes que podreu trobar en aquest llibre.
Per raons de drets de reproducció però, no penjaré integrament les històries noves del llibre que no han estat publicades anteriorment aquí, tot i que és molt provable que de tant en tant us en faci un petit tast. Les històries completes però, seran al llibre.
Una de les coses que més m’han costat és acceptar que a diferència d’aquí, on cada dos per tres hi dieu la vostra sobre les històries, discutim i intercanviem coneixements, és que amb un llibre això no passa. Però per suplir-ho hi ha, com sempre, aquest espai i un grup de Facebook amb més de 900 persones en el qual podrem seguir intercanviant idees plegats, ara també sobre les noves històries del llibre. Aquest espai ha crescut en gran part gràcies a vosaltres, i no s’hagués convertit en llibre si no fos per tots aquells que passeu per aquí de tant en tant i doneu sentit a tota aquesta feinada...
Avui mateix han sortit al carrer els llibres per a ser distribuïts i jo mateix m’he sorprès trobant-me davant d’una pila de llibres meus a la Casa del Llibre quan xafardejava a la recerca d’un altre llibre! Em consta que durant aquesta setmana també arribarà a l’Fnac i a les principals llibreries.
A la banda lateral superior d’aquesta pàgina he col•locat un banner, que quan estigui disponible la possibilitat, us redirigirà cap a l’opció de compra online...
Així que ja ho sabeu, si fins ara us han agradat les històries d’Altresbarcelones.com, espero que Històries de la història de Barcelona també us agradi...

El Cementiri de Sants, a L'Hospitalet

2010-03-15T23:22:00.012+01:00

15/03/10 El Cementiri de Sants, a L'Hospitalet

Sabíeu que el cementiri de Sants es troba al terme municipal de L’Hospitalet? Si ens plantem al carrer Terra Alta d’aquesta ciutat, encara podrem veure les lletres que indiquen que aquell és el “Cementiri de Sants”. És estrany oi? Per aquest motiu avui a la secció d’història local de l’Extraradi de COM Ràdio he convidat l’historiador i autor del bloc Memòria de Sants Agus Giralt, que ens ha explicat el perquè de tot plegat.
El cementiri primigeni de Sants es trobava situat al fossar de l’església de Santa Maria de Sants, on ara hi ha l’equipament de les Cotxeres de Sants.
Amb el temps però, i emmarcat en un procés general de desmantellament dels cementiris parroquials entre els segles XVIII i XIX, en ple procés de creixement industrial, el consistori santsenc va decidir dotar-se d’un nou cementiri allunyat del nucli poblacional.
La primera idea fou construir-lo a la Marina -actual Zona Franca- ja que es trobava en territori jurisdiccional de Sants, però l’opció fou desestimada per ser un terreny d’aiguamolls poc estable i no gaire propici per a l’ús que se n’havia de donar.
Finalment, es va decidir adquirir terrenys al terme municipal de L’Hospitalet de Llobregat per construir-hi el nou cementiri de Sants, comprant per 17.000 pessetes les terres conegudes amb el nom de “La Coveta”, donada l’existència d’una petita cova.
Les obres foren encarregades a l’arquitecte municipal Jaume Gustà i Bondia, que també fou el constructor de l’Ajuntament de Sants i tingué un paper important durant l’Exposició Universal de 1888.
Les obres van començar el 16 d’agost de 1878 amb la desgràcia que el regidor Francisco Carné i Font, un dels impulsors del projecte, se’n va anar a l’altre barri (en aquest cas, a l’altra ciutat) el desembre del mateix any, passant a ser el primer mort enterrat al nou cementiri.
Tot i això, la inauguració oficial de l’equipament no es realitzà fins l’any 1880.
Des d’aleshores, el cementiri de Sants, enmig de L’Hospitalet, va ser un territori gestionat per Sants, fins l’agregació de les viles del pla a Barcelona. Ara, de fet, aquest cementiri està integrat a la xarxa de cementiris de Barcelona i no a la de L’Hospitalet.
Passejant-hi, podem trobar diversos mausoleus modernistes de la burgesia i algunes curiositat. La làpida d’un cavall o la tomba d’una família falangista.
Si voleu més informació, la podreu trobar a Memòria de Sants.

La peculiar façana de l'antiga Casa de la Ciutat

2010-03-08T21:02:00.004+01:00

Barcelona s’ha cregut sempre més que una ciutat, i de fet, l’Ajuntament de Barcelona i les seves institucions sempre s’han considerat a si mateixes com un segon Govern de la Generalitat.
Un d’aquests motius podria raure en l’originalitat del govern municipal a nivell simbòlic i històric.
Creat per Jaume I l’any 1249, el Consell de Cent va ser una institució vigent fins la desfeta de 1714 en que va ser abolida per Felip V. Va arribar a ser un dels “proto-parlaments” més antics d’Europa en el qual tenien representació els anomenats Ciutadans Honrats i on fins i tot van arribar a tenir veu menestrals i artesans. La institució va acabar guanyant competències amb el pas del temps fins acabar esdevenint una espècie de govern semblant al de les repúbliques italianes, però dins la monarquia.
El govern municipal però, des de la seva fundació, va estar allotjat en diferents llocs fins arribar a la seva ubicació actual.
El primitiu punt de reunió dels consellers fou a les escales del Palau Reial Major fins que del 1249 al 1269, les sessions es van realitzar al convent de Santa Caterina. En un moment donat el Consell es va traslladar al convent al dels franciscans durant un curt període de temps de l’any 1269. Aquest últim canvi havia vingut forçat per les desavinences entre els consellers i els monjos mercedaris després que la Iquisició processés el conseller Bartomeu Genovès acusant-lo d’heretge per la publicació d’uns escrits apocalíptics.
Després d’això el Consell de Cent es va començar a reunir a casa del notari Simó Rovira que vivia al carrer del Regomir i amb el pas del temps es van adquirir els terrenys necessaris per construir la Casa de la Ciutat.
De la mateixa manera que al Palau de la Generalitat, l’antiga façana de la Casa de la Ciutat no la trobem a la Plaça Sant Jaume si no a l’antic decumanus romà (l’eix Bisbe-Ciutat-Regomir) Aixi doncs, si entrem pel carrer de la Ciutat a ma dreta podrem veure l’antiga façana gòtica del que ara és l’Ajuntament de Barcelona.
La façana primitiva d’aquest edifici construïda entre el 1399 i el 1402, ja sense entrar en la grandiositat del seu gòtic civil català, ens amaga diverses curiositats. La primera i que salta més a la vista és que està doblegada. Si ens fixem en l’arc de la porta principal veurem que fa cantonada. Aquesta és potser una de les xapusses més grans de la història de l’arquitectura barcelonina.
L’any 1823, després d’enderrocar l’església de Sant Jaume per tal de construir la façana neoclàssica de l’Ajuntament, davant el dilema de com fer aquesta obra compatible amb la conservació de l’antiga façana es va optar per aquesta estranya solució. Durant el procés, la imatge de Sant Rafel que estava situada a la part que es va voler desplaçar va trencar-se i l’actual estàtua no és més que una rèplica del moment.
Donats els pocs espais per seure que existeixen en aquesta part de la ciutat, un dels llocs de repòs habitual dels vianants és la banqueta que trobem en aquesta façana. El que ignora la majoria és que no és pas una banqueta si no que era el pòdium que s’havia construït per ajudar als consellers a pujar i baixar del cavall (Així de fins eren ells). Si parem atenció veurem que els laterals d’aquesta suposada bancada tenen una mena de graons, que eren els que s’empraven per accedir a la part superior del podi.
I encara hi ha una curiositat més que ja vam esmentar fa molt de temps. Sobre el llindar de les finestres, encara hi ha molt difuminades, les marques d’uns Víctors Universitaris. Sembla mentida el que dóna de sí una façana...

Barcelona al 1926

2010-02-22T00:00:00.003+01:00

Avui tinc el plaer de presentar-vos una part del documental Gent i paisatge de Catalunya filmat l’any 1926 per Josep Gaspar.
En la realització d’aquest document coordinat per Paco Madrid, Gaspar comptà amb la amb la col•laboració literària de Josep Maria de Sagarra i Alexandre Plana.
Aquesta porció és dedicada a la ciutat de Barcelona, tot i que el documental sencer mostrava altres indrets de Catalunya.
El recorregut d’aquest vídeo és molt similar al que va filmar Ricardo Baños uns quants anys abans al seu document Barcelona en tranvia, del que ja havíem parlat amb anterioritat.
Visualitzant els dos documentals podem jugar a avançar i retrocedir en el temps. El primer que m’ha cridat l’atenció són els canvis en els mitjans de transport. Sí bé a la Barcelona en tranvia de Ricardo Baños, hi abunden sobretot els carros de cavalls i un gran nombre de ciclistes temeraris, al documental que avui presentem, els cotxes a motor han començat ja a tenir un protagonisme principal, i els ciclistes gairebé han desaparegut.

Història de l'Esperanto als Països Catalans

2010-02-15T14:43:00.005+01:00

Ja ha sortit d’impremta el llibre Història de l'esperanto als Països Catalans. Recull d'articles. Historio de esperanto en la Kataluna Landaro. Artikolkolekto.
Es tracta d’una obra col•lectiva realitzada per 14 especialistes en la que es tracten diferents temes sobre la història del moviment esperantista a les nostres terres.
Farà cosa d’un any, quan en teoria ja s’havia donat per tancat el llibre, vaig rebre la proposta de participar en aquesta obra arran d’un post sobre Joan Amades en el qual em referia a la seva desconeguda etapa esperantista,.
Hèctor Alòs, un dels coordinadors, em va transmetre l’interès que tenien en què aquest personatge ocupés un espai en aquest volum, donada la seva importància en l’esperantisme i tenint en compte que va arribar a ser president de la Federació Catalana d’Esperanto.
Un cop acceptada la proposta, em vaig endinsar en la investigació per extreure’n els màxims detalls possibles.
He d’agrair especialment el suport de l’Associació Cultutal Joan Amades, així com el d’en Jan Grau i la Vero Guasch, de l’Arxiu Amades, que em van ajudar a encarrilar la recerca.
Les meves indagacions sobre l’esperantisme de Joan Amades es poden trobar ara publicades en aquest llibre de 472 pàgines del qual només caldrà que us en llegiu la meitat, ja que es tracta d’un llibre bilingüe Català-Esperanto.
Per a més informació sobre l’obra podeu visitar el web de l’Associació Catalana d’Esperanto i si esteu interessats en adquirir aquest llibre podeu enviar un correu a info@esperanto.cat

La construcció de la "Via A"

2010-02-08T10:41:00.007+01:00

Una de les preocupacions principals que havia conduït a pensar en la necessitat de l’enderroc de muralles i la planificació d’un eixample de la ciutat durant el segle XIX foren els problemes socials i higiènics que comportava una ciutat massificada.

Per resoldre la manca d’espai es crearen solucions arquitectòniques com ara les voltes o les volades que feien que en alguns casos només uns quants pams separessin unes cases de les altres, sense que gairebé hi pogués passar el sol ni l’aire. Tanmateix, l’urbanisme medieval de Barcelona de tipus improvisat, feia molt costoses les comunicacions internes.
És per això que si bé Cerdà dins el “Plan de reforma interior y ensanche” de 1859 va programar una nova ciutat fora muralles, també va preveure fer tres grans avingudes que travessessin la ciutat antiga: les vies A, B i C. La idea de la Via A va ser l’única que es va dur a la pràctica, represa pel Pla Baixeras, aprovat l’any 1889. Aquesta nova avinguda hauria de comunicar el nou eixample de la ciutat amb el port, un dels principals motors econòmics barcelonins.
El procés de gestió de l’obra va ser inicialment lent fins l’arribada dels líders regionalistes i republicans a l’Ajuntament, que donaren una nova empenta a l’administració. Aquesta nova classe política, amb voluntat de modernitat, va saber resoldre els problemes de viabilitat econòmica cercant la col•laboració del Banco Hispano-Colonial el 1907. El finançament es va dur a terme bàsicament mitjançant l’emissió de 269.994 títols del deute municipal anomenats vulgarment “bonos de la reforma”.
La fase d’enderrocs va iniciar-se el dia 10 de març de l’any 1908 enmig d’una gran cerimònia. L’aleshores alcalde de la ciutat, Domingo Sanllehy, i Antonio Maura, president del Govern Central, presentaren els seus discursos. El mateix rei Alfonso XIII fou l’encarregat d’iniciar les obres amb un simbòlic toc de piqueta a l’edifici número 71 del carrer Ample, la casa del Marquès de Monistrol.
Aquelles obres, que havien de destruir un bon tros de la ciutat antiga, van tenir molt preocupats els arqueòlegs, historiadors i amants del passat. Tant, que la Unió d’Artistes es dirigí el 31 de març del 1908 a la corporació municipal sol•licitant que:

“siga nomenat personal idoni, inteligent en arqueologia, per a inspeccionar constranment les obres de derribo de la Reforma, dotant-lo amb la consignació convenient”

Finalment, la proposta va ser acceptada, fundant-se una “Delegació investigadora y de vigilància de les obres de la Reforma”, que va permetre que es conservessin o es traslladessin diverses peces i edificis d’interès històric com ara la Casa Padellàs, actual seu del Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona, que es trobava enmig del que ara és asfalt i cotxes.
L’inici del procés de demolició i construcció fou lent, però no és casualitat que les obres s’acceleressin després dels successos de 1909, durant la Setmana Tràgica. A més a més de les condicions higièniques que aquesta reforma volia millorar, també tenien molta importància les finalitats estratègiques. Copiant el model parisenc de Haussman amb els seus bulevards, aquesta nova via havia de permetre mobilitzar les forces de l’ordre de manera eficaç, cosa que es feia molt difícil en els estrets carrers de la ciutat antiga, propensos omplir-se de barricades i trampes en poques hores.
També es va obrir un concurs amb la finalitat de reunir material gràfic de tot allò que havia de desaparèixer. Es van recopilar fotografies, pintures i dibuixos de diferents autors, entre els quals hi havia el propi Baixeras, un dels impulsors del pla de Reforma que duia el seu nom.
Tot i això, amb la desaparició definitiva de 85 carrers del nucli històric, milers de persones foren obligades a abandonar les seves llars sense possibilitat de reallotjament.
La via A pretenia ser un carrer modèlic. S’hi va instal•lar tot un sistema de clavegueram modern i fins i tot es van realitzar dos túnels d’anada i tornada per un hipotètic metro en temps futurs, que és l’actual metro de la L4 que tots coneixem avui dia. El disseny de la via es va encarregar per trams a alguns dels arquitectes més reconeguts en aquella època: Ferran Romeu, Puig i Cadafalch i Domènech i Muntaner. El primer edifici en construïr-se fou, com no podia ser d’una altra manera, la nova seu del Banco Hispano-Colonial, situat al número 3, on encara avui dia es poden contemplar les inicials de l’entitat bancària a la façana.
En uns primers temps aquella nova avinguda fou coneguda popularment amb el nom de “La Reforma”. Era normal doncs, sentir parlar gent que deia que venia o anava a “La Reforma”. L’any 1929 però, amb l’arribada de l’Exposició Universal, no només es va preparar arquitectònicament aquest indret per a l’ocasió dotant-lo de grans edificis, sinó que va adoptar una denominació més suggerent que “Via A” o “Reforma”. L’historiador Francesc Carreras Candi la batejà amb el nom de “Via Laietana” que ha arribat fins els nostres dies, en referència als íbers que ocupaven ja abans de la presència romana, algunes comarques barcelonines.
I sí, realment la Via Laietana era una bona façana de la ciutat per mostrar als assistents a l’Exposició Universal, però alhora emmascarava les males condicions de vida de la gent que s’allotjava als carrers adjacents, encara foscos i humits malgrat algunes reformes.

La Quinta Forca

2010-02-02T22:56:00.013+01:00

Les forques van ser, des de l’Edat mitjana fins al segle XIX, un element quotidià al paisatge barceloní. En el període feudal els senyors tenien dret a alçar forques a les seves terres per demostrar el seu poder jurisdiccional. Generalment hi havia forques de caràcter fix, tot i que en ocasions especials se n’instal•laven de temporals. Solien estar situades a prop dels escorxadors, ben a la vora d’ on també morien els animals o als límits jurisdiccionals o vies d’accés. Als condemnats, normalment, se’ls deixaven varis dies penjats a les forques per tal de donar exemple, i quan es tractava de delictes molt greus fins i tot s’esquarteraven els seus cossos i es deixaven podrir els trossos.
Durant un temps van ser cinc les zones de forques fixes de la ciutat. Una d’elles era la del Pla de Palau, per on ara hi ha la delegació del govern, a l’esplanada de les forques. D’aquesta ja en tenim notícia el 1382, quan els veïns de la zona van demanar al rei Pere el Cerimoniós que traslladés les forques a una altre lloc, ja que allò era un lloc de trànsit on s’hi feia molta càrrega i descàrrega de vaixells.
També hi havia forques al Portal de Sant Antoni; al Pla de la Boqueria, que rebia aquest nom perquè era on es comerciava amb carn de boc; al límit jurisdiccional amb la vila de Sants, a l’actual emplaçament conegut amb el nom de Creu Coberta i la cinquena forca estava situada en un lloc molt més llunyà: més o menys per on ara hi ha el Nus de la Trinitat, un lloc conegut com el Turó de Finestrelles. Hi ha qui ho situa al carrer Suñol i Gros Si ja avui dia, aquest és un lloc al qual es .triga arribar-hi, fins i tot en metro, des del centre de la ciutat, en aquells temps era un lloc remot, d’ encara més difícil accés. Aquest emplaçament era un dels accessos que comunicava el Pla de Barcelona amb el Vallès, així que la ubicació de forques en aquesta zona tenia un caràcter dissuasori per aquelles persones que s’endinsaven dins el Pla de Barcelona. Des d’aleshores, quan volem expressar que una cosa està molt lluny, encara diem que “Està a la quinta forca”.
La darrera execució mitjançant la forca data de l’any 1832, aquesta es va realitzar a la presó vella de la Ciutadella, situada on ara hi ha l’ IES Jacint Verdaguer. El 28 d’abril d’aquell mateix any apareixia un decret que substituïa les forques pel garrot vil, abans reservat només a la noblesa, ja que pel fet de morir assegut i tenir una agonia més curta es considerava una mort més digna:

“Desitjant conciliar el darrer i inevitable rigor de la justícia amb la humanitat i de la decència de l’execució de la pena capital.”

La Quinta Forca 01/02/10

La Seca. una fàbrica de moneda a Barcelona

2010-01-26T17:16:00.008+01:00

Perduda entre carrerons estrets, formant una illa de cases amb els carrers Seca, Mosques, Flassaders i Sirera del barri del Born, es troba La Seca, una antiga fàbrica de moneda. La denominació Seca prové de l’àrab “Sekka” i el seu significat és precisament: casa on es fabrica moneda.

Les primeres notícies documentades que tenim del funcionament d’aquesta indústria daten del 1441, tot i que es calcula que ja des del segle XIII podria estar activa.

Els encarregats de dur a terme aquesta tasca eren coneguts com a moneders, aquest ofici era tot un privilegi, ja que només s’hi podia accedir per línia hereditària (tenint pares o avis moneders) o bé per la concessió d’un gràcia reial, com si es tractés de l’atorgament d’un títol nobiliari. No es coneix concretament el procés mitjançant el qual es duia a terme l’encunyació de moneda a la ciutat de Barcelona, però probablement era molt semblant al que es feia a altres països.
La primera fase era la de la fosa del metall, sometent el material a elevadíssimes temperatures, tot seguit se’n feien planxes de les quals en sortien uns discs anomenats cospells. Després es feia l’encunyament, mitjançant el mètode de la impressió per percussió i finalment les monedes passaven per un procés de neteja a través de l’aplicació de diferents àcids.

Des de l’època romana Barcino era un centre emissor de moneda, però fou a partir de la creació de la Corona d’Aragó, amb Barcelona com a capital, que aquesta activitat va prendre rellevància, ja que s’havia d’emetre divises que possibilitessin els intercanvis comercials entre els dominis catalano-aragonesos (el Principat, Aragó, València, Mallorca, Sicília, Sardenya i els Ducats d’Atenes i Neopàtria) i la resta de potències mediterrànies.

La producció de moneda no fou interrompuda fins que els antics territoris de la Confederació catalano-aragonesa van ser derrotats pels exèrcits borbònics durant la Guerra de Successió. D’aquesta època, en què l’edifici va ser reconstruït, data el gran escut borbònic que es va instal•lar al portal de la façana que dóna al carrer Flassaders i que avui encara és visible.

Malgrat les reformes, un dels privilegis que va perdre el Principat després de la derrota fou precisament el de l’encunyació de moneda pròpia.

Gairebé després d’un segle, l’any 1808, la Seca barcelonina va reemprendre la seva activitat en el context de la Guerra del Francès. Paradoxalment foren els francesos durant l’ocupació del Principat els primers a encunyar monedes amb la paraula “peseta” com a llegenda. Entre les diverses teories sobre l’origen del nom d’aquesta moneda, la més fonamentada és la que defensa que la paraula “peseta” no és més que el diminutiu de “peça” en català, un terme monetari que ja s’utilitzava en aquestes terres des del segle XV per a designar algunes monedes de plata. La pesseta doncs, no va tardar a expandir-se pels diferents territoris de la Corona Espanyola.

Amb el retorn de Ferran VII s’encunyaren noves pessetes amb el rostre del monarca i l’any 1836 també hi hagué una nova partida de pessetes amb la llegenda “Principado de Cataluña” i l’efígie d’Isabel II. D’aquesta manera s’establí el 1868 com a única moneda de l’Estat Espanyol encunyada en plata. Durant aquesta època la Seca de Barcelona jugà el paper d’una mera sucursal de Madrid fins al seu tancament l’any 1879.

Actualment encara hi ha qui es sorprèn passejant pel barri del Born en passar pel carrer de la Seca i veure una alta xemeneia del segle XIX sobresortint de la teulada (de les poques que encara queden fetes amb teules) d’aquesta antiga indústria. Si seguim passejant per aquesta zona, fins al número 19 del carrer Montcada topem amb un dels edificis que ara formen part del Museu Picasso: el Palau Meca. Segons Joan Amades, aquest era un lloc de visita imprescindible per als que venien a Barcelona, donada la seva majestuositat. Posteriorment aquests visitants anaven a la Seca a canviar moneda antiga per la recent encunyada, que lluïa molt més. Del tragí de persones anant i venint dels dos llocs, segons aquesta versió, prové una vella expressió: “De la Seca a la Meca”.

En els darrers temps l’edifici de la Seca ha estat utilitzat com a magatzem i fins i tot com a discoteca. Avui dia una part de l’edifici està ocupat per una societat gastronòmica basca, mentre que l’altra part encara resta tapiada a l’espera de l’ús com a equipament cultural que en designi l’ajuntament, l’actual propietari de la finca.

Altres Barcelones ara també a Twitter

2010-01-19T23:46:00.003+01:00

Fins ara heu pogut seguir Altres Barcelones a partir de la subscripció al butlletí per correu electrònic (barra lateral dreta), amb els RSS, o bé pel grup Altres Barcelones de Facebook, que per cert, últimament és cada cop més dinàmic i compta amb més de 730 membres. Ara però, aquest web s'introdueix també dins la xarxa social Twitter. A la pàgina Twitter d'Altresbarcelones s'anirà informant de les noves actualitzacions, aparicions a mitjans i altres notícies relacionades amb aquest espai.
A la barra lateral dreta d'Altres Barcelones podreu trobar a partir d'ara l'enllaç directe a aquesta nova manera d'estar al dia de totes les notícies relacionades amb la pàgina.

Espero que us sigui útil

la bomba del carrer Sòcrates de Sant Andreu

2010-01-11T20:29:00.004+01:00

Avui a COM Ràdio he explicat en directe la història de la bomba que hi ha enclastada a la façana de la casa que fa cantonada entre el Carrer Gran de Sant Andreu i Sòcrates de la Vila de Sant Andreu. Per qui no l'hagi sentit aqui us el deixo:

Era l’any 1843, Barcelona i altres viles del pla bullien en la revolta de la Jamància. Demanaven representació al govern central de les Juntes Provincials amb les quals s’havia fet caure de la Regència a Espartero i s’oposaven a les mesures centralitzadores del nou govern al que consideraven traïdor. Un dels personatges que més decepció havia provocat era el progressista Joan Prim, antigament molt popular a Barcelona, que un cop instal•lat al govern, va abandonar aquells qui l’havien recolzat.
Sant Andreu, era aleshores un poble més integrat a l’àrea del Vallès que no pas a Barcelona, de la qual estava separada per 6 quilòmetres de distància.
El dia 22 de setembre, les campanes ressonaren fent toc a sometent per tal de cridar als revolucionaris andreuencs a la defensa de la vila.
L’Aleshores brigadier Joan Prim es va parapetar amb les seves tropes en el sector que anava de Cal Borni (Actual escola Turó Blau) fins a la Riera d’Horta (actual Carrer Borriana).
Prim era conscient del perill que corria davant els revoltats andreuencs. Si aconseguia sufocar la revolta, li donarien la faixa de General ascendint-lo, però hi havia possibilitats d’acabar mort en un taüt. Va ser aleshores quan va néixer l’expesió de jugar-s’ho tot a “caixa o faixa”.
Es va iniciar un bombardeig sistemàtic de la vila a base d’artilleria i nombroses cases de l’antic carrer de Casesnoves (Ara Gran de Sant Andreu) es van veure afectades.
Ca N’Aresté, un edifici situat a la cantonada amb l’aleshores Carrer Sant Jaume (Ara Sòcrates), va patir un esboranc però va aconseguir restar en peu. Un dels projectis que hi van anar a parar no va arribar a esclatar. Això solia passar sovint, i el propietari la amagar com a testimoni,
Finalment, Prim, va aconseguir sufocar la revolta i va endur-se la faixa de General a més d’alguns títols nobiliaris, prosseguint així amb la seva extaordinaria carrera militar i política.
Ja a principis del segle XX, al 1909, quan l’edifici es va restaurar, l’aleshores propietari va voler que la bomba estigués fos visible fins els nostres dies enclastada a la façana per a que les noves generacions poguessin recordar el passat de la Vila.

El Cinc d'Oros

2010-01-01T00:00:00.002+01:00

Estrenem l'any amb una història!:

Segur que tots heu passat alguna vegada davant del monument emplaçat al bell mig de la cruïlla entre la Diagonal i el Passeig de Gràcia. Aquest és potser un dels testimonis més grans de tots els canvis polítics de la història de la ciutat i del país resumits en un sol creuament de carrers.
El 1907, en plena urbanització de l’Eixample, es va decidir dedicar aquella cruïlla a Pi i Margall, el barceloní que havia estat president durant la República Espanyola.
La plaça tenia una peça circular al centre que restava buida, i quatre més als costats, amb fanals de l’escultor Pere Flaqués. En perspectiva, aquelles cinc rodones recordaven la carta del “cinc d’oros” de la baralla espanyola, fet pel qual va arrelar aquest sobrenom popular.
Tot i així, no fou fins el 1915 que es va fer l’acte de la col•locació de la primera pedra al monument, en un moment en què, accidentalment, hi havia un tinent d’alcalde republicà de nom molt simpàtic, Pich i Pont.
Les tensions dins el consistori van anar endarrerint el projecte fins l’arribada de la dictadura de Primo de Rivera, que el va parar en sec.
El 1931, amb l’adveniment de la II República, es va decidir que l’obelisc d’Adolf Florensa i Josep Vilaseca que ocupava la part central de la cruïlla aniria acompanyat d’una alegoria de la República de l’escultor Viladomat.
La inauguració estava prevista pel mes de novembre de 1934, però sobtadament, esclatà la revolució del 6 d’octubre a Barcelona.
Aprofitant aquell moment, l’impacient Viladomat, s’acostà al conjunt monumental que restava tapat i preparat per ser estrenat, s’enfilà fins l’estàtua que hi havia al cim pujant per les bastides i ell mateix gravà el nom del President Azaña sota l’estàtua amb una escarpa i un martell.
Passada la Guerra Civil, els franquistes no podien consentir aquell simbolisme i van convertir l’indret en un monument a la victòria franquista amb una nova inscripció a la base:

“A los heroicos soldados de España que liberaron de la tiranía rojo-separatista. La ciudad agradecida”.

Al peu de l’obelisc també s’hi instal•là una estàtua de Frederic Marés, que aleshores era un dels arquitectes oficials del règim, i es retiraren els fanals per millorar el trànsit.
Pel que fa l’estàtua de Viladomat que coronava l’obelisc, en un principi per falta de pressupost per a retirar-la, es va tapar amb una bandera espanyola, tot i que un cop eliminat el monument fou substituït per una àliga franquista, gràcies a la qual l’indret rebé el nou malnom de “La Plaça del Lloro”.
Acabada la II Guerra Mundial amb la victòria aliada, el franquisme va començar a retirar els monuments de caire més feixistitzant, i amb ells, “el lloro”.
El 30 d’abril de 1946, en vigília del dia del treballador, algú va posar un explosiu sobre la base del monument que no va aconseguir tombar l’obelisc, llavors associat al franquisme, però va fer caure l’estàtua de Marés a terra. Hi ha qui diu que havia estat el guerriller Quico Sabaté, fill de l’Hospitalet.
Aquest també va ser el punt de partida de moltes manifestacions, entre elles la famosa

manifestació de l’any 1976 reivindicant “llibertat, amnistia i estatut d’autonomia”.
Però la història no acaba aquí. La plaça que s’havia anomenat fins el 1939 Pi i Margall i des de 1939 Plaça de la Victòria, quatre dies després de l’intent de cop d’estat del 23 de febrer del 1981, rebé el nom de Joan Carles I de Borbó. Actualment, al costat de l’estàtua de Marés ja no hi figura la inscripció franquista sinó l’escut de la Casa Reial.
Ara però, podem trobar els antics fanals de la plaça a l’Avinguda Gaudí, i l’alegoria de la República de Viladomat a Llucmajor. El Cinc d’Oros, al cap i a la fi, sempre serà un espai exclusiu i privilegiat destinat només a qui ostenta el poder en aquell moment.

Cristians a la Rereguarda

2009-12-20T16:56:00.005+01:00

Durant els primers temps de la guerra civil a Barcelona, quan els sindicats i partits d’esquerres dominaven els carrers en una atmosfera de fervor revolucionari, els cristians practicants es trobaven en una situació difícil.
En aquells temps bona part de l’església s’havia posicionat a favor del bàndol franquista i per a algunes patrulles de control la pràctica catòlica era interpretada com un signe de simpatia amb les idees de l’enemic.
Malgrat que no tots els cristians eren favorables al franquisme i fins i tot n’hi havia que militaven activament en el republicanisme, les guerres creen polarització social, i el culte va passar a ser en bona part clandestí.
La Plaça Catalunya fou un dels centres de culte clandestí més importants, situada entre la seu dels comunistes del PSUC a l’Hotel Colón i els anarquistes de la CNT amb local a la Telefònica.
Una de les protagonistes principals d’aquests actes fou una Mare de Déu de Montserrat que es troba en una de les estàtues que decoren la Plaça Catalunya. Es tracta d’un conjunt escultòric realitzat per l’artista Eusebi Arnau, una de les moltes obres que es van encarregar a diferents escultors famosos en motiu de la reforma de la Plaça en vistes a l’exposició universal de 1929 a la ciutat.
El conjunt consta d’un home barbut (que probablement representi Fra Garí) sostenint una Moreneta, prop de la qual alguns creients resaven dissimuladament durant els primers temps de la guerra i que posteriorment va ser retirada per la Generalitat per tal d’evitar que caigués en mans de la destrucció anticlerical.
Però amb Moreneta o sense, hi havia altres mètodes de culte clandestí: hi havia qui confessava tot passejant, als bars o a les cadires de la Rambla, fent veure que es tractava de converses entre amics.
Entre les 10 i les 12 del matí, un jesuïta vell, vestit a mode de captaire, es trobava sempre a la Plaça i feia absolucions amb les mans a les butxaques i donava comunió com qui dóna caramels.
Les coses però, canviaren a partir de finals de novembre de 1936, quan s’establí a la ciutat una delegació del govern basc a l’edifici del Passeig de Gràcia nº 60, on avui, una placa en català i basc recorda la seva existència.
A diferència de la situació que es donava a Catalunya, al País Basc, gran part de l’església havia recolzat la resistència al franquisme. L’arribada de refugiats bascos catòlics, indiscutiblement antifranquistes va permetre que s’obrís el culte en algunes capelles, ja fos a la mateixa delegació o a Santa Maria del Pi, coneguda per aquells temps amb el sobrenom de “l’església dels bascos”, als quals es permetia, donades les seves credencials antifeixistes, practicar lliurement el culte.